Dia mundial de la malaltia d’Alzheimer

La malaltia d’Alzheimer és la demència més freqüent, responsable d’un 75% de totes les demències. La malaltia, antiga com la humanitat, ha rebut diversos noms al llarg de la història: demència senil, arteriosclerosi cerebral, vellesa prematura, etc. Actualment, amb l’increment de l’esperança de vida, ha multiplicat els seus nous casos convertint-se en un problema social de grans proporcions. 

Es considera que la malaltia d’Alzheimer juntament amb les altres demències poden afectar unes 20.000 persones de la província de Tarragona. Al món, cada 3 segons es diagnostica un nou cas. Els ministres de Sanitat dels països del G7 han fet una demanda cap aquestes malalties a fi de millorar l’atenció dels pacients i fomentar la investigació. 

Cal recordar que és una malaltia que, com a tal, té unes causes i una successió d’esdeveniments patològics. La identificació de les causes últimes i els processos que tenen lloc en les seves diferents etapes són el primer pas per poder-la vèncer un dia. Ja coneixem alguns factors de risc per sofrir-la (diabetis, hipertensió, sedentarisme, etc.) i altres que poden ser protectors (conèixer llengües, la música, fer exercici físic i altres). Personalment estic segur que arribarà el dia de disposar de  tractaments per a la malaltia ja iniciada i de tractaments per prevenir-la. Però aquesta seguretat té de moment més base en la història de la medicina, on s’han vençut altres malalties que semblaven incurables, que en els resultats del que fins ara tenim en la malaltia d’Alzheimer. 

Segons diferents investigacions, la malaltia pot iniciar-se 15 o 20 anys abans que es comencin a presentar símptomes. Al llarg d’aquests anys en el cervell es produeix la mort de les neurones, una greu pèrdua de les seves interconnexions i es dipositen proteïnes anormals fora i dins de les cèl·lules. 

Tothom espera notícies sobre possibles tractaments de la malaltia d’Alzheimer. En els darrers anys hi ha molta recerca per veure com netejar el cervell d’aquests dipòsits de proteïnes anormals i evitar que se’n segueixin produint. La idea, que té la seva lògica, no dona però cap seguretat sobre si això s’acompanyarà de millora en els símptomes ja presents o si es podrà aturar la progressió. Hi ha la possibilitat que no estiguéssim tractant les causes reals sinó algunes conseqüències del procés patològic. 

L’estat de les coses no permet esperar els anys immediats cap nou fàrmac disponible.  Les investigacions són lentes, es fan en grups reduïts de casos, i els nous tractaments s’han de valorar amb anys de seguiment abans de poder generalitzar-los com a tractaments segurs i útils. 
Mentre això vagi avançant, no hem de deixar de fer les coses bàsiques. Els pacients diagnosticats han de rebre tractament per als seus símptomes cognitius, si cal per al seu estat d’ànim i per si presenten trastorns de conducta.  S’ha de garantir l’atenció continuada (els 7 dies de la setmana, 24 hores al dia) i donar solucions ràpides en les descompensacions i en les situacions de crisi.  
 A nivell organitzatiu, als territoris cal desplegar l’ús de plataformes d’informació i comunicació entre professionals i definir la funció, els circuits de seguiment i coordinació entre els equips d’atenció primària (EAP), atenció especialitzada (AE) i associacions de familiars. Implicar-se en l’atenció d’aquestes persones no és solament preocupar-se d’un bon diagnòstic precoç. De fet, quan es fa el diagnòstic és quan comença la feina de veritat.