Distància, mans, mascareta (3): La (no) campanya de les (no) elecciones

Tot i que la maquinària electoral rutlla amb una inèrcia impròpia dels temps, quan l’embat de la tercera onada del coronavirus torna a sacsejar la capacitat dels hospitals i la paciència dels sanitaris, sóc dels que pensava que les eleccions catalanes acabarien per ajornar-se i que no hi hauria 14-F.

La meva creença, que la realitat ha demostrat manifestament equivocada, no es fonamentava en cap argumentació ni epidemiològica, ni jurídica, ni tampoc política, simplement pensava amb el sentit comú. Un sentit general que, segons la tradició aristotèlica, unifica i coordina totes les dades de l’experiència sensible tant externa com interna. Des del començament, l’experiència en aquesta pandèmia ens demostra que un augment de la mobilitat es tradueix en un increment dels contagis, de les persones malaltes, dels hospitalitzats, i malauradament dels morts.

Els jutges encarregats d’analitzar els recursos presentats contra l’ajornament de les eleccions, havien de dirimir sobre drets fonamentals, és cert. En concret, si preval el dret de participació política i, en conseqüència, el de sufragi actiu o passiu, o si per contra, es considera més important el dret a la vida i la integritat física. És de sentit comú pensar que l’objectiu primordial de qualsevol societat ha de ser la protecció de la vida i de la salut dels seus membres, i que unes eleccions per importants que siguin sempre poden esperar.

Malgrat això, la resolució judicial ha fet caure la balança del costat de celebrar les eleccions, sí o sí, amb una interpretació estricta de la llei sense donar cap oportunitat a una sentència fonamentada amb el sentit comú.

Només, el magistrat José Manuel de Soler Bigas, ha manifestat les seves discrepàncies amb un vot particular que recull bona part dels arguments que molts compartim.

Per exemple, el risc potencial per l’augment de la mobilitat no només durant la jornada electoral sinó també durant tota la campanya electoral. Tot sense oblidar les conseqüències d’una baixa participació, tant en la qualitat democràtica del procés per un resultat, que queda ara com ara totalment condicionat per l’evolució de la pandèmia.

També pensava que un cop arribats a aquest punt, les candidates i candidats mostrarien més sentit comú, més empatia amb el moment, amb el patiment de les víctimes i les seves famílies, més enllà de les preceptives paraules de condol a l’inici de cadascuna de les seves intervencions. No ha pensat ningú, per exemple, en reduir la campanya electoral a una única setmana, o també han fet una interpretació estricta de la llei electoral? De veritat, creuen les candidates i els candidats que la gent està pendent d’aquests comicis?

Doncs no, la indignació va ser absoluta quan es va saber que la participació politica quedava al marge de les restriccions de mobilitat, tot i què alguns dels partits van reaccionar, aquesta vegada sí amb el sentit comú, per recomanar no trencar el confinament municipal per anar a un míting i proposant actes exclusivament virtuals. Així les coses, totes les institucions i persones implicades en el bon desenvolupament de la jornada electoral estan fent mans i mànigues perquè tothom que vulgui pugui votar, amb totes les garanties de seguretat.

No obstant això, la por és lliure i veurem si es poden constituir totes les meses electorals, quan en pocs dies més de 9.000 de les persones convocades per ser-ne membres n’han presentat al·legacions.

Un estrès innecessari, un despropòsit que es podia haver evitat només amb una mica de sentit comú. Van intentar salvar l’estiu, també el Nadal, ara salven les eleccions... i diuen que també la Setmana Santa, i em pregunto qui ens salvarà a nosaltres? Fins aleshores, distància, mans i mascareta, i sentit comú. Que segueixi la (no) campanya de les (no) eleccions.

Fuentes va ser la primera veu de la primera emissió de Ser Tarragona. Des de fa una dècada és redactor del servei en castellà del canal europeu de televisió Euronews amb seu a Lió (França).