Dit i fet

Després de dos mesos de confinament, crec que podem començar a fer un balanç de la situació actual. 

Pocs dies abans d’aquell divendres 13 de març en què tot va canviar a gran velocitat, pocs podien preveure el que succeiria després. Sí, feia setmanes que veiem cròniques asiàtiques i la situació al nord d’Itàlia ja era preocupant, però el cert és que fins que un no es troba un problema al damunt, la facilitat per relativitzar-lo és més gran. Només així s’entenen les crítiques que van rebre els organitzadors del Mobile World Congress quan el 12 de febrer van decidir suspendre l’edició que havia de tenir lloc entre el 24 i el 27 d’aquell mes.

D’aquell «cal confinar tot Catalunya», el tancament físic de les escoles, instituts i facultats, i les mesures excepcionals a Igualada i la Conca d’Òdena sembla que faci una eternitat. I tot just fa dos mesos. Diuen els especialistes, i així ho confirmen totes les dades, que gràcies al confinament s’ha pogut revertir la dinàmica creixent a què estàvem immersos i la fase més crítica ja ha passat. Entremig? Enginy, voluntariat i uns professionals sanitaris i de serveis essencials a qui mai agrairem prou la seva tasca, per bé que els continuem aplaudint cada vespre. 

Ara, de camí cap a la «nova normalitat», amb el relaxament de les mesures de confinament i amb el calendari establert de les diverses fases de les regions sanitàries estem veient, potser, una pressa excessiva. Com corria per les xarxes ara fa uns dies: «La fi del confinament no significa que ja no hi hagi virus. Significa que tenim un lloc per a tu a l’hospital». 

Així, tot i que és una obvietat, és important recordar que, tal com s’ha fet al llarg de les setmanes anteriors, també ara és important seguir les diverses indicacions. Que cada fase signifiqui noves possibilitats, no ens obliga a haver-les de fer servir. Ni calia que els gossos fessin més quilòmetres dels que havien passejat mai, ni era obligatori anar i venir del supermercat com si es tractés d’un hobby, ni tampoc és imprescindible convertir-se ara en un runner, ni dedicar tota la franja horària corresponent a anar amunt i avall. Aquí és on entra, és clar, el sentit comú.

Sí, ja sabem que sempre s’ha dit que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però crec que de manera molt majoritària al llarg d’aquests dos mesos s’ha demostrat abastament no només el sentiment de col·lectivitat de les persones, sinó també la vocació de col·laboració i de suport mutu, amb el naixement de mil iniciatives sense ànim de lucre per contribuir a superar les conseqüències de la pandèmia. 

Les recomanacions, les normes, les fases i les regulacions estan molt bé, però la importància del sentit comú per a l’evolució de tot plegat és cabdal i anirà en augment al llarg de les pròximes setmanes. I aquí podem trobar comparatives interessants amb el món automobilístic. 

Per què ens posem el cinturó de seguretat, respectem les senyalitzacions viàries i no sobrepassem el límit de velocitat al volant? Perquè entenem que això millora la nostra seguretat i la dels altres, o simplement perquè no ens treguin ves a saber quants punts del carnet de conduir? L’objectiu d’un conductor és no donar positiu al control d’alcoholèmia perquè no li immobilitzin el vehicle, o el seu objectiu és que ningú prengui mal i minimitzar qualsevol possible risc? Com en la conducció, el sentit comú també és per a la vida. Cuidem-nos.

Francesc Marco-Palau és doctor en Història