Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Dones

M.Victòria Bertran

Whatsapp

L’alegria amb què la meva cosina m’explica que està esperant el seu primer fill contrasta amb el desencís que diu que ha experimentat per l’atenció mèdica que rep. Potser el problema està en l’adjectiu: ‘mèdica’. Amb tot el respecte per als treballadors de la sanitat pública que fan mans i mànigues per atendre el millor possible els pacients malgrat les retallades que fa anys que suportem, assegura que el seu desig seria sentir-se ‘acompanyada’ més que no pas ‘medicalitzada’. Tot i el curset que segueix, una de les seves principals preocupacions és no haver vist mai un part en viu. «Estic de set mesos i no sé de veritat què m’espera», lamenta.

Em pregunto quantes dones hi deu haver que no saben com és de debò un part fins que els toca, literalment, parir a elles. Com passa amb la mort –en llenguatge empresarial podríem dir que l’hem externalitzat tant com hem pogut–, ens hem furtat, en general, també, l’experiència del naixement.

Si a això li afegim la medicalització de la vida i la salut de les fèmines que impera –processos naturals arriben a ser vistos com a malalties–, tenim que molts cops la dona se sent, com a mínim, infantilitzada. Esclar que potser això té a veure amb qui sol prendre les decisions a la nostra societat. A Catalunya, per exemple, les dones, que representen més del 60% dels empleats públics, ocupen menys d’un terç dels alts càrrecs de l’administració.

D’aquestes coses se’n parla poc. Un cop a l’any, quan surt alguna estadística, i gràcies. També hi deu estar relacionat, entre altres coses, el fet que, tot i ser les dones el 51% de la població, per cada dona són quatre els homes que opinen als mitjans de comunicació. Qui ho vegi com a normal sí que s’hauria de medicar.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También