Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Doris Day com a metàfora per no votar a les municipals els mateixos bojos coneguts

Memòria. Patim una mancança greu a l’hora de recordar accions i comportaments de la gent que ens guia, per avaluar on han quedat tants projectes i sopars de duro, per passar comptes

Frederic Porta

Whatsapp
griselda.jpg

griselda.jpg

A començaments de setmana, moria Doris Day. L’estrella del cinema que va personificar The girl next door, sense cap atractiu extraordinari, una certa idea de feminitat suaument reivindicativa i acomodatícia als rols tradicionals. La xicota de Rock Hudson en comèdies de Hollywood, fàbrica de referents en un país que se sentia cofoi del seu estil de vida, segurament tan fals i ensucrat com la parella que formaven ambdós. Per generar perfils, obituaris, hipòtesis d’una època i d’un país cal memòria. Per recordar qui era i què va significar Doris Day s’ha de tenir cert coneixement del context, de l’impacte que el seu recorregut artístic va generar entre els coetanis. 
Quan ja no ets d’aquella generació, has d’encuriosir-te per forjar opinió pròpia. Qui desconeix els referents, diríem, és incapaç d’entendre el que l’envolta. Aquells que s’instal·len en l’avui i l’ara rebutgen conèixer arrels, procedències, fils conductors. Memòria, caixa negra bàsica en franc retrocés, la clau on reposen continguts i criteris. Aviat farà nosa i tot. Al cap i a la fi, Google ja és la nostra memòria, que l’autèntica, l’eterna, no l’exercitem ni per recordar un simple número de mòbil. Ostatges de la pressa i l’instant present tendim a oblidar allò que no pugui cabre en un like.
Tan llarga introducció ve a tomb de les properes municipals. Patim una mancança greu a l’hora de recordar accions i comportaments de la gent que ens guia, dels gestors que condueixen la cosa pública gràcies al mandat delegat a les urnes. I ells, conscients d’això, prou que se n’aprofiten en benefici propi. 

A la cosa pública s’hi arriba per servir i no servir-se’n. Aquest hauria de ser un manament bàsic en democràcia

Hauríem de llegir-nos els programes electorals, clar, però com que no ho fem, almenys n’hi hauria prou amb mantenir una opinió ferma, formada en l’anàlisi d’allò que vivim cada dia als nostres carrers, viles i llogarrets. Fiar-nos del propi parer per separar gra de palla i negar als mediocres que encara demanen el nostre vot com si no tinguéssim ulls a la cara, com si no veiéssim el deteriorament, com si no estiméssim el nostre entorn i volguéssim mantenir-lo en la precarietat on l’han instal·lat a canvi, exclusivament, d’aferrar-se a la cadira. A la cosa pública s’hi arriba per servir i no servir-se’n. Aquest hauria de ser un manament bàsic en democràcia, una condició sine qua non. Si no vals, deixa el lloc per a un altre i adéu, no insisteixis per bé de la comunitat. No calen ni grans escarafalls ni enormes tensions. Només la voluntat expressada gràcies a la memòria que avalua gestions. Memòria per recordar on han quedat tants projectes i sopars de duro, tant d’omplir-se la boca amb promeses i grans meravelles encara pendents, vivint en l’eterna nebulosa de la mentida interessada. I memòria per passar comptes de la manera més civilitzada possible, com és negar-los la possibilitat de seguir aferrats al privilegi de representar-nos quan han demostrat que no són dignes ni capaços, que ens han fallat i decebut. 

De demagogs, ja n’hi ha prou, com de polítics eternitzats. N’hi haurà de bons que mereixeran seguir, però n’hi ha que de cap manera

Memòria per votar i no perpetuar aquells que demostren no trobar-se a l’altura del que el càrrec exigeix d’ells. Aquells que ens volen negar l’evidència, la crua realitat que els despulla. Hauríem d’impedir, de pas, que tractin els convilatans com infants sense criteri, incapaços d’arribar a conclusions si toca puntuar la seva actuació. 

Quan Doris Day va donar suport a un moribund Rock Hudson, la percepció pública sobre la lluita contra la SIDA va canviar radicalment als Estats Units. Per una vegada, s’imposaven la veritat i la memòria. Memòria per recordar que l’engany no portava enlloc. El galant era homosexual. Si aleshores era tabú, ara ja no. La realitat s’accepta. I si es pot canviar per la via del vot, es canvia i es dóna l’oportunitat a altres, que en política mai no cal resignar-se al boig conegut. Millor el savi per conèixer, sempre. De demagogs, ja n’hi ha prou, com de polítics eternitzats. Sobretot si som capaços de valorar i recordar el seu paper d’estrassa a la batllia. N’hi haurà de bons, clar, que mereixeran ser premiats amb la continuïtat, la confiança renovada. Però n’hi ha que de cap de les maneres.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También