Dosis letals de mortalitat

“Quan el vent es parla en la solitud/ dels meus morts que riuen d’estar sempre junts», dos versos del poema de Salvador Espriu «He mirat aquesta terra», al que Raimon va posar una de les seves músiques més melòdiques. La idea dels difunts familiars en els overbooking funeraris dels nínxols, només se li podia acudir a l’escriptor que va fer de la reflexió sobre la mort un dels seus eixos temàtics. Aquests dies de tantes morts pròximes, penso sovint en la tomba en hora punta dels morts poètics de qui és autor de títols com El doctor Rip, Cementiri de Sinera o Mrs. Death.

Vivim en la mort instal·lada de dies de dosis letals de mortalitat. Si mai hom no està preparat pel dol pròxim, estimat o amic, de cap manera ho està per tantes defuncions «en la solitud» del confinament. Cada persona pot sumar quants afectes ha perdut en un trimestre per copsar el seu drama interior. Jo en sumo set, certament número cabalístic que dona pel be i pel mal, pel principi dels dies de la Creació i pel final de les plagues bíbliques. N’esmento dues perquè tenen notorietat pública i puc estendre l’empatia del dol amb qui m’estigui llegint: Luis Eduardo Aute i Jordi Garcia-Soler.

Aute, quantes cançons no li haurem corejat i formen part de la nostra banda sonora més emotiva. Cançons d’amor, de filosofia de la bellesa, de situacions inoblidables d’un petó al cine a les quatre i deu. García-Soler, que ens va fer la millor crònica possible de la Nova Cançó, que encara haurem cantat més i que ens va ajudar a ser joves i moderns sense deixar de ser d’aquí i haver-nos d’empadronar a Liverpool o Nova York. En Garcia-Soler va passar força temporades a El Vendrell, amb el seu amic Joan Reventós, rumiant el PSC i fent les primeres cròniques castelleres de la història del gremi que mesura les seves proeses amb l’alçada de mires de vuits i nous. 

Hem perdut tantes persones del nostre entorn en tant poc temps que la vida ha corregut massa de pressa contra el cronòmetre d’ella mateixa

Aquests dies de tristors despobladores d’afectes, hem fet turisme filosòfic pel carrer dels vius que enllaça amb el carrer de l’altra vida; la imatge urbana que substitueix l’escena rural de rius mitològics i de passar pasqualment la vida a gual. La pandèmia ha acostat els dos trams de la ronda de la física i la metafísica, hem perdut tantes persones del nostre entorn en tant poc temps que la vida ha corregut massa de pressa contra el cronòmetre d’ella mateixa. Finalment aquella hipèrbole tan gastada de «mai no tornarà a ser com abans» resultarà certa, i la normalització governamental no serà més que un eslògan per donar ànims a una societat de dols virtuals sense enterraments. Una societat certament necessitada d’esperança per transitar pels desoladors paisatges després de la batalla.

La ciència va dimitir de la transcendència, però les noves tecnologies ens hi tornen a acostar per la via de fer-la, si més no, versemblant. Va començar Einstein demostrant que la matèria i l’energia són intercanviables si les fem operar amb la velocitat de la llum, que abans que teoria quàntica ja l’havia feta teologia l’evangelista Joan. Ara, dos científics ja s’han atrevit d’equiparar l’energia a l’ànima. Els doctors Stuart Hameroff, del departament d’Anestesiologia de la Universitat d’Arizona, i sir Roger Penrose, físic matemàtic d’Oxford.

Han establert la hipòtesi de la teoria quàntica de la consciència, i que «allò que abans en dèiem ànima» –segueixo amb Raimon– està contingut en una estructura de les cèl·lules cerebrals de les xarxes sinàptiques dels cent milions de neurones que construeixen els nostres pensaments. La informació que hi circula, segons aquests científics, no caduca amb la mort biològica sinó que «torna a l’univers». L’actor Morgan Freeman ho va divulgar en un programa del canal Science titulat Trough the wormhole (a través del forat del cuc), empalmant-ho amb la no menys teològica teoria de l’expansió de l’univers i els forats negres de Stephen Hawking. 

Mossèn Ballarín, el capellà català més mediàtic després del pare Claret i mossèn Cinto, em deia allò que ara ja no sé si és seu o és del costumari que, en extremunciar un pagès gran i parlar-li del bé que estaria al cel, el moribund li va respondre: «Sí, senyor rector, segur que al cel hi estaré molt bé. Però com a casa res». La mortalitat en dosis letals potser ens pot ajudar a pensar en allò que no ens agrada de pensar. Pensar la mort amb respecte, amb la física o amb la metafísica, però també amb el polsim d’humor que l’amoroseix i que ens abraça encara més a la vida i a l’enormitat abans invisible de les petites coses quotidianes.

 

Antoni Batista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.