Dret i bé comú

L’accessibilitat no és caritat, no és un favor que li fan a algú: és un dret humà reconegut per diferents lleis i normatives tant en l’àmbit català i estatal, com europeu i internacional. 

És també un bé comú perquè promou pobles i ciutats més humanes i justes, afavoreix la convivència i l’envelliment actiu, la mobilitat sostenible, l’autonomia i seguretat dels infants als carrers, visibilitza les cures... i és clau per garantir la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat, de totes les edats, a tots els àmbits de la vida: des de l’habitatge, al lloc de feina, l’escola, el transport públic, el comerç, la cultura... S’ha de treballar sense caure en estereotips ni prejudicis, i des de la perspectiva física, sensorial i cognitiva alhora: per exemple, en adaptar els passos de vianants cal comptar amb uns pendents i senyalització adequades, i alhora encaminaments i semàfors acústics. 

Així mateix, l’accessibilitat és una cadena d’elements interrelacionats que si no es pensen de manera integral i es mantenen adequadament, poden provocar que tot un espai o servei deixi de ser accessible i es generin discriminacions. Com a exemple, el cas dels serveis de RENFE a Reus per l’avaria de l’ascensor de l’estació.

Per avançar en accessibilitat cal passar dels grans plans a accions concretes de millora, amb calendari i recursos. I per a això cal un veritable compromís polític de totes les administracions i atendre de manera coherent la realitat de cada territori per erradicar les desigualtats existents, amb accions i inversions equitatives a tot Catalunya.