D'una vella a una nova Catalunya

Catalunya durant segles ha estat un país d’anada i de tornada, de grans migracions, però sobretot una terra de cruïlla i d’encaix entre cultures distintes. A casa nostra s’hi han concentrat gents dels quatre punts cardinals. Els nostres ports de mar, a l’antigor i ara, foren i són l’atracció, gràcies al comerç i l’activitat productiva i la necessitat exportadora, de grans moviments econòmics.

Els grecs, els cartaginesos, els romans i els àrabs arribaven carregats de mercaderies i els vaixells tornaven a llurs destinacions amb els nostres productes, com també de les Espanyes de l’interior, que arribaven per la gran autopista fluvial d’antuvi que era el riu Ebre. Avui exporten, importen i activen un comerç que ens converteix en l’eix estratègic del sud d’Europa, malgrat les mancances infraestructurals que Madrid ens nega.

La nostra terra, orogràficament muntanyosa, no disposa, ni ha estat mai, d’una gran riquesa agrícola. Repartir les propietats familiars entre els diferents fills els empobria a tots ells i limitava de bon principi la capacitat econòmica. Per aquest fet les antigues lleis catalanes crearen la figura de l’hereu per la qual el primogènit mantenia el patrimoni familiar i a la resta se’ls assignava un dot i s’havien d’espavilar cercant la manera de viure i produir satisfactòriament recursos per la família que formaven.

D’aquí nasqué l’esperit empresarial i comercial del poble català. Petits negocis o tallers que anaren creant riquesa territorial, engrandint-se, tramant l’instint innovador, plurinacional, imaginatiu i exportador del que seria la base i és, encara avui, Catalunya.

Però cal distingir les dues Catalunyes –la Nova i la Vella– on no tingué el mateix tractament respecte a la figura de l’hereu. La Catalunya Vella, la que nasqué de l’emancipació de l’Imperi de Carlemany, disposava d’aquesta llei. Però no la Catalunya conquerida als àrabs, del Penedès vers el sud, on les propietats eren més àmplies, ben conreades per mossàrabs i per tant en producció, que en morir el pare eren repartides entre els fills que no s’havien dedicat al sacerdoci, a la menestralia o al comerç.

Les propietats s’anaven dividint fins a l’empobriment familiar passades unes quantes generacions. La força ben diferent entre un territori i l’altre, i les sinergies empresarials han anat lligant tot l’espectre emprenedor català malgrat que es manté una Catalunya rica, de variades activitats i una de pobra, rural preferentment.

Una realitat distinta entre una zona i altra. Però Catalunya en conjunt, malgrat tot, és la regió motor econòmic del sud d’Europa. Treballant, cercant fórmules innovadores, obrint nous mercats, aconseguint que durant segles el català fos la llengua comercial de la Mediterrània, estalviant i invertint adequadament, aprofitant tot el poc que la terra produïa, procurava nous negocis de la pell, del tèxtil, de la llana, del blat, de l’oli, de la banca, de la sal... De petites instàncies s’aixecaven grans establiments que produïen riquesa, llocs de treball, força i nervi d’un país pobre però il·lusionat en crear, fomentar i internacionalitzar els seus productes.

Aquella vella Catalunya fonamentà la nova Catalunya, amb personalitat pròpia, amb intuïcions, amb una llengua que lligava els sentiments de poble i que arrelava des del comerç, la indústria, els tallers de menestralia, les universitats i sentiments, allò que alguns ho definiren com la virtut essencial del poble català.

A tots se’ns encomanà l’afany emprenedor i quan se’ns permeté anar a les Amèriques, molts d’ells crearen imperis comercials amb l’aiguardent, el tèxtil, el tabac, els hotels i, fins i tot, amb el tràfic d’esclaus. Foren nissagues que trobaren la manera de triomfar seguint l’estil que havien heretat. Avui encara admirem grans palaus i cases senyorials, a diferents racons de la nostra geografia, construïts per aquells que en el seu moment es conegueren per «indianos», com a fruit d’inquietuds innates.

Però de cop i volta, amb només el darrer segle, Catalunya passà dels dos als set milions d’habitants. La força productiva i l’essència de virtuts econòmiques portaren milers de noves famílies fugint de la fam i atretes per una millor vida.

I gairebé de la nit al dia, el castellà fou la llengua majoritària al nostre país. Barris de milers de pobladors on no es parlava ni un sol mot en la llengua pròpia. En restablir-se la democràcia, l’escola normalitzà la situació i tots els catalans sortits de la primària i secundària coneixien les dues llengües.

Tot plegat, per barris si són obrers o no, si són principalment habitats per funcionariat arribat de fora o no, per condició social o pels llocs de feina que ocupen o per altres motius, uns segments de la societat actuen d’una forma o d’altra i determinen la seva manera de ser, pensar i d’actuar.

La pluralitat, a Catalunya, és més marcada que a la resta d’Espanya, on els dos grans partits polítics, i ara quatre, predominen en l’espai. Aquí, país més plural, conviuen més formes de pensar i caracteritzades per variants visibles a les representacions polítiques dels ajuntaments i al Parlament.

Catalunya, malgrat la seva pluralitat i les procedències culturals, mantén prioritàriament el que he definit al principi, esdevingut per la necessitat d’espavilar-se, obrir-se camí i aconseguir els objectius. Avui trobem centenars de petits i grans empresaris que no són de catalans de naixença però segueixen els passos de confluència d’identitats. Han sorgit ànimes de persones diferents però plegats, hem consolidat el camí de crear i fer renàixer la Catalunya polièdrica, cosmopolita i emprenedora.

Tots paguem impostos i tots la fem créixer. Formem una terra de retrobaments, d’acollida, de cruïlla de cultures, de diàleg, de pau i potenciadora de riquesa. Tots integrem un país de caràcter propi, pol d’atracció de primera magnitud, de grans iniciatives i realitzacions al sud d’Europa.

Benvinguts, doncs, aquells que han obert noves perspectives de futur i fan possible el nostre creixement i ser reconeguts arreu del món. Però massa sovint, des de la germana Espanya no se’ns comprèn adequadament, no se’ns estima el suficient, no se’ns respecta prou, se’ns pretén dividir i se’ns posen traves que perjudiquen tots i arreu.