Ens deixa Carlos ‘el peiso’, el locutor que va trencar motlles a la ràdio

Informa la premsa de l’argentina Santa Fe que s’ha mort Carlos Peisojovich als 77 anys, per complicacions derivades de la Covid. Ignoro si el seu amic i company de micro Enric Pujol mantenia encara contacte amb ell, però ha de confessar que l’última xerrada la vam tenir fa quinze anys, gairebé de casualitat i amb Carlos ja retornat a la seva terra nadiua. Llàstima, un altre cas, i ens passa a tots, d’algú que marxa sense que puguem dir-li quan l’apreciàvem i donar-li les gràcies per les experiències vitals compartides. Carlos Peiso, poca broma. El Peiso, tot un fenomen. Els nord-americans són els mestres periodístics de l’obituari i les necrològiques del New York Times o del Washington Post demostren que el gènere requereix un domini formidable. No pots caure en l’exageració, ni en l’hagiografia com si t’esplaiessis amb la vida exemplar d’un sant.

Res del que podríem explicar d’en Peiso seria fora de mida. D’entrada, va aparèixer per Tarragona com si un cometa Halley de la comunicació ens vingués a visitar. Acabàvem de deixar enrere el franquisme i encara ens sentíem encarcarats, intentant canviar de vestit, oblidant tanta caspa i ferum de naftalina sense tenir-les totes, com si poguéssim recaure en aquella malaltia de misèria moral que volíem enterrar de pressa i corrents.

Se li va posar entre cella i cella batre un rècord mundial de ràdio contínua i el va deixar establert en  111 hores

Venia de Barcelona i es va plantar davant d’un micro per deixar-nos amb la boca oberta des del primer dia. Allò era una altra història i ho podran certificar aquells amb la suficient memòria -i edat- per recordar el seu pas meteòric. Si l’haguéssim de presentar a les noves generacions, apel·laríem al símil cinematogràfic. Era una mena de Robin Williams a l’argentina, un locutor que va capgirar el món amb la seva manera d’entendre i interpretar la ràdio com l’actor a Good morning, Vietnam. Un mestral de llibertat.

Volíem aleshores imaginar que aquell inesperat heroi de les ones s’havia exiliat del seu país, però la realitat potser era més senzilla. En Carlos era un aventurer, un rodamon, un dels millors exemples de cul d’en Jaumet incapaç de parar quiet que ens hem trobat a la vida. I amb un talent descomunal. Veure’l davant del micro en acció era tot un espectacle de perfecció professional.

Preparava les falques publicitàries per fer-les originals, úniques, i ens deixava literalment corpresos quan entrava en acció, tancava els ulls i arrossegava amb força les erres com a un, entre tants, dels seus tocs de distinció. Fa temps, en un article dedicat al nostre ídol infantil Valero Serer, escrivíem que el seu encant irresistible consistia en lluir una categoria molt superior a la coherent per un Nàstic, un jugador de Primera a Tercera. I amb Peiso passava exactament el mateix. Aterrat entre nosaltres, era com veure Jordan o Maradona en aquells meravellosos estudis i teatre de Ràdio Tarragona del carrer de la Unió que, per desgràcia, no vam saber mantenir encara vius. Bona part de la nostra memòria, sonora i sentimental, descansava allà entre cançons de Maginet, discos sol·licitats i teatre amateur al seu sensacional auditori. Fins i tot se li va posar entre cella i cella batre un rècord mundial de ràdio contínua i el va deixar establert en una barbaritat de 111 hores.

Preparava les falques publicitàries per fer-les originals, úniques, i ens deixava literalment corpresos quan entrava en acció

Demano disculpes per no esmentar alguns dels seus contemporanis davant del micro per la por que produeix la imperdonable errada d’oblidar-ne algun, però tots convindran que Peiso va trencar motlles, ens va ensenyar una altra manera fresca, moderna, excitant, impensable d’entendre la seva relació d’amor amb la ràdio. Un mitjà que té, precisament, això: sap tornar l’estima que li tenen aquells que viuen apassionats amb ella. I Peiso era la veu d’un temps molt especial, no perquè fos, únicament, el de la nostra joventut, sinó perquè necessitàvem gent de la seva qualitat, del seu nivell, que se’ns volgués lliurar en cos i ànima.

Sobtadament, va tocar el dos i ens vam quedar orfes, però amb aquella sensació que havia estat curt, sí, però intens, inoblidable.

Una abraçada, Carlos, i gràcies pels records. A la teva categoria només hi cabies tu.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.