ETA sense ETA. Prendre distància i estudiar què ha significat en el mig segle que va durar la violència

El 31 de juliol les branques civil i militar del nacionalisme basc recordaven, respectivament, que el 1895 s’hi va fundar el PNB, i el 1959, ETA. Per primer cop en cinquanta-nou anys, ETA ja no hi és. Es va dissoldre el passat 3 de maig.

Ara toca a la història prendre distància i estudiar què ha significat ETA en el mig segle que va durar la violència, des que el mateix dia de 1968 ETA matava, el guàrdia civil José Pardines, i ETA moria, el militant Txabi Etxebarrieta. Després, els balanços terribles que oscil·len segons les fonts entre 850 i 870 morts i milers de ferits.

Els fundadors d’ETA eren fills biològics i polítics del PNB, i van començar de fet com a joventuts nacionalistes discrepants de la poca activitat d’un exili més o menys confortable. La decisió d’agafar les armes s’ha de situar en plena dictadura, i així la plantegen: una translació del dret de la defensa pròpia contra qui negava els seus drets fins als extrems de la tortura i l’execució sumaria.

En aquest context, el desembre de 1973 maten el president del Govern Carrero Blanco, un magnicidi que canviarà el curs del franquisme frenant una reedició de la dictadura. No puc revelar la font d’aquesta contundència, però asseguro que és institucionalment molt alta.

Tot i això, matar és matar, i no oblidaré quan el lehendakari Ardanza, home de sòlides conviccions morals, em va dir que ell no va aplaudir ni aquell atemptat ni cap altre, encara que la dictadura els hi donés si més no cobertura política.

Quan ETA decideix continuar la lluita armada en democràcia, la paraula terrorisme pren consistència. Alguns dels seus fundadors de 1959, se’n van desmarcant: allò ja no és «matar botxins».

Els atemptats a Catalunya de 1987 són la sagnant confirmació del terrorisme. Fer servir la por i la vulnerabilitat per pressionar l’Estat a negociar. Els atacs a la població civil d’aquell estiu afegeixen pàgines doloroses a aquesta història. El 12 de juny, volen la canonada d’Enpetrol, les flames s’alcen cent cinquanta metres i Tarragona viu una matinada de pànic i èxode. Una setmana després, la massacre d’Hipercor, vint-i-un morts i quaranta-sis ferits.

Aquell any multipliquen l’ús del cotxe-bomba, arma que estén la mort a l’engròs: trenta-quatre morts, cent vint-i-un ferits... Ho anomenen «la socialització del patiment». El seixanta per cent de portades dels diaris i sí, un any després, el Govern obre vies de diàleg a Alger.

Guerra perduda

Aquell telèfon vermell entre ETA i el Govern anirà i vindrà, fins i tot el PP ho va intentar. Les línies obertes van passar pel Pacte de Lizarra de 1998, amb la implicació del PNB. Però finalment la via de parlar per pactar l’autodeterminació es va desestimar, ETA va veure’s obligada a anar-se traient del mig, i el diàleg va canviar de paradigma: no es tractava de pactar condicions polítiques sinó d’un final incondicional, que el constitucionalisme anomena derrota i rendició i que l’esquerra abertzale discuteix però en veu baixa perquè, com em deia un militant amb vint anys de presó, alguns són ben conscients que allò que poguessin considerar que el conflicte tingués de guerra, aquesta guerra l’han perduda.

Entre 2004 i 2008, Arnaldo Otegi i Jesús Eguiguren van parlar molt, en la discreció d’un caseriu, i també va haver-hi converses a tres bandes, socialistes, esquerra abertzale i PNB, amb l’actual lehendakari Urkullu,  sota la protecció de Loiola. Sant Ignasi, la festa del 31 de juliol, va ajudar a penjar l’espasa com ell havia penjat la seva a Montserrat, 1522.

L’ Església va seguir treballant en la construcció quotidiana de la pau. Joseba Segura, vicari general de Bilbao, i Gaspar Martínez, en aquells moments secretari general de la Diòcesi, van tenir molt de paper en tan delicada escenografia. El nom del bisbe Juan Maria Uriarte està per sobre de tot això. Ho feia per convicció i en la seguretat que tenia el suport del Vaticà; la Cúria tenia prou experiència en la qüestió basca, en puc donar literalment fe, i a la història que invoco per encapçalar l’article, ja li donaré noms i seus de Pontificis Instituts i Dicasteris.

Avui el bisbe Uriarte continua treballant incansablement per la reconciliació. En memorial de l’assassinat d’Ernest Lluch, el 21 de novembre de 2012, el bisbe Uriarte va presidir la trobada entre víctimes de tots els victimaris que vam organitzar des de la UB, en la qual Fernando Barrena, portaveu de l’esquerra abertzale, va reconèixer per primer cop públicament el dany causat per ETA davant de qui l’havia patit. Després, el bisbe hi va reflexionar des de la teologia fins a la psicologia en el llibre La reconciliación (2012).

Avui, 31 de juliol de 2018, amb la pau consolidada i la reconciliació fent via, la societat basca mira el futur amb optimisme, el PIB alt i l’atur baix, i a Catalunya amb afecte però de reüll. Com d’habitud.