ETA, una mirada al passat. La història, un patrimoni que no podem negar-nos a nosaltres mateixos

L’aproximació a ETA no és neutra per gairebé ningú. No pot ser-ho. És massa aviat encara. Ja tindran temps els historiadors per parlar-ne amb la serenor que només dona la llunyania sobre uns fets que van marcar-nos de per vida, a cadascú amb intensitat diversa. La memòria d’ETA és col·lectiva i és també individual. Per uns, els més, era una cosa molt dolorosa que explicaven la televisió, les ràdios i els diaris. Per d’altres era haver de plorar familiars i amics morts a trets o amb bombes covardes. Pertanyo, per desgràcia, al grup massa ampli de persones que, per circumstàncies familiars, durant un temps va haver de mirar sota el cotxe abans d’agafar-lo i que havia de seguir unes mínimes mesures d’autoprotecció evitant que les rutines fossin previsibles (el cafè no sempre al mateix bar, no sortir de casa a la mateixa hora) per afegir dificultat a la feina dels comandos etarres que actuaven a Catalunya.

Tot això és passat llunyà. Però haver vist plorar familiars a qui acaben d’arrabassar algú amb un tret al cap no és una cosa que pugui oblidar-se. Per anys que passin. I per això és tan difícil que la mirada sobre aquells anys de plom sigui asèptica i que hom pugui atansar-s’hi sense que inevitablement se li remogui la fel.

Per aquests motius són tan necessàries i tan escasses les mirades sàvies, informades, calmades, reposades i, sobretot, honestes del fenomen etarra i del que va suposar. Acaba de publicar-se el llibre ETA i nosaltres, d’Antoni Batista, company d’aquesta secció del Diari. És el desè llibre que l’autor, especialista sobre el tema, publica sobre la qüestió etarra i creguin-me si els dic que aquest darrer és una obra indispensable per a qui vulgui saber, entendre i comprendre el fenomen etarra des de l’òptica catalana. Perquè el «nosaltres» del títol ja ensenya clarament que la història que ha publicat Batista és la versió catalana del conflicte basc.

El llibre està escrit des d’una triple condició: periodista, analista i assagista. En les tres qüestions excel·leix l’autor. Primer, perquè en la seva llarga trajectòria com a informador va tenir l’habilitat de convertir-se en un testimoni privilegiat del que ara ens explica.

Tenia les fonts, sabia conservar-les sense haver de trair l’ofici i les feia rajar. Aquest pou d’informació que va acumular Batista és el que, convenientment digerit, li permet excel·lir també en l’anàlisi i en l’assaig.

Val a dir que és un llibre honest. Aquesta és una categoria indispensable per a qualsevol llibre, però ho és encara més quan la matèria són assassinats, violència i destrucció. Això no vol dir que tothom estigui obligat a veure les coses com les veu ell. Però sí que vol dir que no es pot posar en dubte tota la part del llibre que respon i se sustenta sobre els fets.

Si Antoni Batista diu que una cosa va passar d’aquesta manera és perquè fou així. Sobre les parts analítiques i els paràgrafs amb vocació més assagística un pot, naturalment, desviar-se’n des del seu propi criteri com a lector; però sempre sabent que allò que Batista categoritza com a fet és inapel·lable i no admet discussió.

Mantenir-se ferm en la convicció de ser honest en una qüestió que genera tants sentiments i tan intensos no ha estat ni és fàcil. Batista s’hi manté en el present, igual que s’hi mantingué en el passat, quan molts dels fets que ara explica estaven succeint en present i es repetien els intents per tapar-li la boca perquè les seves aportacions periodístiques feien nosa a les veritats i estratègies oficials.

ETA i nosaltres no és un llibre per llegir de pressa. És un volum que requereix atenció perquè està farcit de detalls que desconeix qui no n’és un especialista, és a dir, la gran majoria. Però també exigeix aturades per pair el que s’ha llegit, per digerir-ho, per assimilar-ho, per discutir amb l’autor en un diàleg imaginari o, senzillament, per fer memòria i recuperar a través del llibre la connexió individual de cadascun de nosaltres amb el fenomen etarra, mentre anem passant planes d’aquesta història col·lectiva.

Ara que comencen a ser habituals els èxits de vendes i d’audiència dels llibres i sèries sobre ETA, són més necessaris que mai treballs com el d’Antoni Batista que defugen la simplicitat. Mirar enrere en aquest assumpte no és plat de gust. Però la història és un patrimoni que no podem negar-nos a nosaltres mateixos i per això el llibre és una aportació valuosíssima. Llegeixin-lo sigui quina sigui la relació que van establir amb el terrorisme. Els servirà per entendre millor què va passar-nos durant tots aquells anys de dolor i per què ens pesen tant encara.

Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.