Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Eco i el valor de la paraula

Umberto Eco és un referent de de com ens cal defensar-nos del poder

Jordi Satorra

Whatsapp

Hi ha persones que s’han guanyat un reconeixement universal de forma merescudíssima, per exemple el gran Umberto Eco. El meu primer contacte amb el savi va ser a través de la pel·lícula El nom de la rosa (adaptació de la novel·la homònima del 1980), on les intrigues dins de l’església en un ambient fosc i tèrbol ens reporten la vida intramurs en una abadia del nord d’Itàlia. Anys a venir, ja a la universitat, em vaig llegir l’obra literària. Després van venir les lectures científiques vinculades a la filologia: Tractat de semiòtica general, l’estudi de tot allò que ens pot servir per veure com ens menteixen en un procés comunicatiu és sempre plaent. Una mica com la vida fosca a l’abadia, cal entendre com funciona ‘el Mal’ –i fer-ho cada vegada més en clau de comunicació, periodisme, manipulació de masses, etc.– és veure un pas més enllà i ser conscient de com el Poder ens manipula; Art i bellesa en l’estètica medieval, un llibre d’alt nivell cognitiu que ens obria la porta a entendre, o intentar-ho, l’univers medieval; A la recerca de la llengua perfecta, un tractat sociolingüístic.

Ja havia tingut dificultats en alguna de les seues obres d’assolir el nivell demanat. És curiós adonar-te que qui ha escrit el llibre està a anys llum de tu des d’un punt de vista intel·lectual: et genera una doble sensació de frustració i, a l’ensems, d’esforç per cultivar-te. El sostre d’aquesta distància cultural la vaig tenir amb el llibre En què creuen els que no creuen, un debat intensíssim sobre valors entre el campió de la cultura laica, Umberto Eco, i un príncep de l’Església, el cardenal Carlo Maria Martini. Aquí, els meus coneixements de filosofia i de teologia (les referències són constants) es van mostrar vergonyosament insuficients malgrat que no em tinc pas per poc espavilat però allò era una altra lliga.

Eco darrerament s’havia centrat molt més en la comunicació, el periodisme i la crítica al poder. Amb el terme «la màquina del fang» ens il·lustrava com dir alguna cosa d’algú als mitjans de comunicació (oxímoron?) serveix per crear una sospita de forma immediata (usar informació personal per ensorrar el contrincant): posava llum sobre la intencionalitat política de la informació periodística, de com llençar fang serveix per embrutar l’altre sense que qui ho fa en pateixi cap conseqüència. Eco és un referent de la cultura, dels valors i de com ens cal intel·ligents adversaris per poder-nos defensar del Poder. Ell se’n va, però ens queda el seu pensament. RIP.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También