Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El 24, 95 dels 25

Els 25 punts de Hitler estaven impregnats d'un antisemitisme brutal, intransigent i extremat
Whatsapp

El 24 de febrer de 1920, fa exactament 95 anys, Adolf Hitler va anunciar emfàticament els 25 punts, inamovibles i eterns que constituirien el programa del seu nou partit. De fet, els quasi dos mil enfervorits seguidors que omplien la Festsaal de la famosa cerveseria Hofbräuhaus, de Munic, van assistir a l’acte com a seguidors del DAP (Partit alemany dels treballadors), però en van sortir membres (o no) del NSDAP (Partit nacional-socialista alemany dels treballadors). Això de ‘refundar’ partits, canviant els noms i no la gent, no és tan nou com podem comprovar.

El contingut dels 25 Punkten és interessant d’analitzar. Estaven impregnats d’un antisemitisme brutal, intransigent i extremat. Però deslligats d’aquest aspecte essencial i d’algun altre element avui dia molt estrident, no s’aparten gaire de la xerrameca que usen certes forces, velles o noves, que ara i aquí tenen un protagonisme i expectatives més aviat elevades.

Els 25 punts eliminaven algun mot desprestigiat a l’època, com la natura liberal de la seva ideologia i altres aspectes (l’odi als reaccionaris, al feudalisme, als terratinents) que apareixien en el que podríem dir-ne els esborranys previs i que sonaven massa esquerranosos. Però recordaven que el partit era una força provinent de i al servei del poble. Tampoc no amagaven l’animadversió en contra de la corrupció inherent, segons ells, als polítics que pretenien eliminar. Es proclamaven contraris al capitalisme especulatiu i reclamaven la socialització immediata dels estocs acumulats pels acaparadors, el dret a l’expropiació de la terra i de qualsevol propietat que s’alcés contra els interessos del poble. La nacionalització de les grans corporacions especulatives i la necessitat d’incautar part del benefici de les empreses grans per destinar-lo a causes socials. Reclamaven el dret a l’autodeterminació del poble (ari) per decidir integrar-se al nou estat (germànic), l’educació (nacional i patriòtica) per a tothom, l’extensió del sistema de pensions, el reforçament de les classes mitjanes, l’impagament del deute (de guerra), etc.

No estranya que amb aquesta munició declarativa el nacional-socialisme gaudís inicialment d’una certa bona premsa fins i tot allà on un menys l’esperaria: el bolxevic Pravda va arribar a convocar (i dotar), a mitjan anys vint, un concurs al millor poema en memòria d’un heroi nazi, mort per soldats africans francesos quan intentava perpetrar un atemptat contra les forces d’ocupació. Els amors i les volences entre extrems oposats de la política és un tema fascinant i poc desenvolupat, potser per incòmode. Recordem que José Antonio Primo de Rivera admirava el coratge i la valentia de la CNT fins al punt d’utilitzar els seus colors, com a homenatge, a la bandera de la Falange Española. Encara que potser sigui tema un xic diferent, recordem també que Ramón Franco Bahamonde va ser un dels diputats electes d’ERC al Congrés de Diputats en les primeres eleccions de la II República.

Els efectes destructius, la immensitat del dolor infligit i la més absoluta i bàrbara deshumanització que ocasionà el NSDAP són difícilment repetibles per cap força política a l’Europa d’avui. Però està clar que el millor catàleg de bones intencions pot crear un infern en mans de certs aventurers de la política i els seus gregaris.

En democràcia, és necessari exigir la major claredat i concreció programàtica a qualsevol que es presenti a l’arena electoral. Abans no se’ns trituri la llibertat, encara que pel bé del poble, és clar.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También