El Camp de Tarragona, a punt pel segon desastre ferroviari

La manca d’acció pot provocar pèrdues irreparables. Als ciutadans del Principat els resulta més rendible ser de Girona o Lleida. El Camp de Tarragona i la segona àrea metropolitana de Catalunya en realitat no existeixen

10 diciembre 2017 17:57 | Actualizado a 10 diciembre 2017 18:09
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Fa poc vaig passar en tren per Girona bo i anant cap a França. A la capital gironina s’hi entra gràcies a un túnel de 7,5 km; l’estació es troba al centre de la ciutat i des d’allí es pot anar a peu a qualsevol lloc. L’AVE anava molt ple, la meva companya de viatge m’explicà que, per anar i venir de Barcelona, els gironins podien utilitzar la majoria dels trens com si fossin un, la qual cosa feia que en tinguessin a totes hores i a un preu que, sense aplicar descomptes, no arribava a 10 euros.

De tornada vaig seguir fins a l’Estació del Camp de Tarragona, on vaig arribar de nit; les alternatives que tenia a aquelles hores per anar cap a Reus eren tres: pagar un pàrquing que costa un Potosí, agafar un taxi pel qual fan pagar molt o... fer autoestop perquè a aquella hora ja no hi ha autobús.

Els meus col·legues de Madrid es refereixen a l’estació de Perafort com: «Aquella que está a tomar viento...» (versió suau). No sé què explicar-los quan em pregunten que va passar el dia que van decidir posar-la allà; els dic que ningú sap que estaven fent en aquell moment les forces vives del Camp de Tarragona. A tothom amb qui parlo li resulta incomprensible que un indret que té una població de més de mig milió d’habitants i que representa el 7% del PIB català, tingui menys força política que una gasosa; tampoc entenen de què ens serveix que aquí hi hagi un dels polígons químics més importants d’Espanya, o també que el parc temàtic d’oci més visitat de l’arc mediterrani europeu estigui en aquest territori.

Sincerament crec que costaria molt trobar un indret institucionalment més desunit que el Camp de Tarragona; la seva gent viu en una gran paradoxa: els pobles i les ciutats es toquen, les persones van d’un lloc a l’altre a treballar, comprar, o estudiar; al carrer no es distingeix cap mena de separació física; però aquesta realitat no regeix ni pels polítics ni per molts dirigents d’institucions econòmiques i socials, els quals prefereixen pujar cadascú al seu campanar particular bo i esperant emportar-se alguna cosa que pugui caure dins del seu terme en forma d’inversions i subvencions.

Adéu al ‘bypass’ promès

I així ens han anat les coses: a Madrid i a Barcelona ens prenen el pèl per sistema. Ara els de la capital del ‘Reino’ estan preparant el segon desastre ferroviari de la història sense que ningú els planti cara; com ja és sabut que en els plans immediats del Ministeri de Foment per l’anomenat corredor del mediterrani, no es contempla fer el bypass que va prometre el 2013; ans al contrari, Tarragona perdrà tots els trens Euromed, a Reus li sobraran vies, Salou es quedarà sense estació, morirà també la de Cambrils i la nova la faran en un lloc gairebé inaccessible.

Però això si, hem salvat el ramal de mercaderies. Hi ha algú al qui sembla que encara fan cas, la resta de ciutadans del Camp que s’aguantin: seguiran tardant el mateix temps d’anar amb cotxe a l’estació de Perafort que el que empra un AVE per arribar a la capital de Catalunya. I si volen anar cap al Sud doncs el mateix: hauran de tenir vehicle propi i fer cap a un paratge desconegut, aparcar allà on puguin i pujar escales. Però encara hi ha alternatives: si són de la capital del Baix Camp poden agafar un tren de l’any de la tos que para a tot arreu i que tarda per arribar a Barcelona més temps que ara fa 40 anys, i si són de Tarragona, a prendre paciència, perquè es quedaran amb menys de la meitat de trens per anar a la capital.

Com els qui decideixen en matèria d’infraestructures, veuen que aquest territori no està ni unit ni té cap mena de lideratge, li prenen el pèl de manera reiterada. Als ciutadans del Principat els resulta més rendible ser de Girona o de Lleida; als de les comarques del sud ens toca viure entre refinadores de petroli, indústries químiques i centrals nuclears, i, tot i això, encara som capaços d’atreure turisme i de tenir un aeroport que fa anys algú volia anomenar-lo Barcelona Sud. I no anava errat: el Camp de Tarragona i la segona àrea metropolitana de Catalunya, en realitat no existeixen.

*Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Comentarios
Multimedia Diari