El Govern contra l’Estat. Riscos i oportunitats de la nova etapa política

«Personalmente, me importa un comino la gobernabilidad del Estado», deia dimarts la diputada republicana Montserrat Bassa –germana de la presa política Dolors Bassa– des del faristol del Congrés. Minuts després, ella i el seu partit facilitaven la investidura de Pedro Sánchez com a setè president de la democràcia espanyola. Aquest trajecte de Montse Bassa des del faristol fins a l’escó per polsar el botó d’investir Sánchez és, també, el mateix viatge que ha fet el panorama polític entre Catalunya i l’Estat. Hem entrat de ple en una nova fase. 

Enrere queda ja l’esmena a la totalitat del règim del 78, que ha marcat l’agenda política de la darrera dècada. Amb el beneplàcit dels dos actors que la van protagonitzar: els del 15-M i el del «asalto a los cielos», ara socis de govern del PSOE – un dels monstres del bipartidisme – i els de la ruptura independentista, ara falca imprescindible per un nou govern a l’Estat. Torna a situar-se al centre polític el marc mental que diu que una Espanya diferent és possible. Aparquem de moment la ruptura perquè sembla que, de nou, hi ha escletxa per la reforma.

Diàleg, sense additius

De la tempesta del procés en queda la ressaca repressiva i una taula de negociació entre governs, on es podrà parlar de tot, sense línies vermelles, on cadascú defensarà la seva posició i d’on, honestament, és ben difícil que en surti la resolució del conflicte. 

Li sentia fa poc al sempre interessant Josep-Lluís Carod-Rovira que l’independentisme no estarà mai en condicions de traslladar el conflicte al terreny que li és propici fins que no aconsegueixi convertir-se en un problema per l’Estat. No tan sols un problema democràtic, sinó un problema real. Així doncs, es fa difícil pensar que en la situació actual el sobiranisme pugui aconseguir una via de resolució d’acord amb els seus interessos: amnistia i dret a l’autodeterminació. Espanya no és ni el Canadà ni el Regne Unit. Espanya no cedeix sobirania si no li prenen. No és que ho digui jo, sinó l’hemeroteca. 

Per tant, estem davant d’una cosa diferent. Un escenari obert d’oportunitats i riscos pel moviment independentista. L’oportunitat principal és la de constatar i reforçar la idea –una vegada més– que ni amb l’Espanya més progressista ha estat possible obrir un procés de reconeixement de les reivindicacions majoritàries de la societat catalana. El risc: perdre el monopoli de l’esperança. Que els atacs i la virulència de l’extrema dreta i la dreta extrema contra el nou govern espanyol –dibuixen ja Pedro Sánchez com l’Hugo Chávez de Tetuán– blanquegin i despertin les simpaties de part de la seva gent cap al govern i els partits que el formen. «El Estado contra el Gobierno». Enemic compartit. L’independentisme, que s’ha dibuixat com a alternativa a un estat granític, autoritari i barrera de drets socials, corre el risc de perdre aquesta bandera. O d’haver de compartir-la. I com a derivada, que després de tant fetitxisme, la base que s’ampliï no sigui tant la seva com la del reformisme transformador.

Preparar l’endemà

Davant d’aquest escenari, la sensació és que realment hem entrat en una fase transitòria. Un camí cap a la següent pantalla. L’última etapa reformista, la de l’Estatut del 2010, va ser el trampolí que va possibilitar l’aparició en escena i l’hegemonia de l’independentisme. Seria intel·ligent que aquest es comencés a preparar per aprofitar el més que probable fracàs d’aquest nou intent de reforma. Perquè serà llavors quan realment es jugarà el partit.

* Periodista. Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació
política a la Universitat Pompeu Fabra.