El Nadal no és per a tothom

Ahir quan tornava a casa, vaig veure un pare i la seva filla adolescent remenant en un contenidor buscant menjar. L’home estava abocat al contenidor i anava traiem barres de pa que la nena replegant en un carretó. Al final l’home treu un entrepà, embolcat en paper fil, que ensenya a la nena amb satisfacció.

El lloc del fet, just davant d’una gran superfície de la ciutat on els bars dels voltants llencen el menjar que no ha sortit durant el dia. Tot va ocórrer molt ràpid i la causalitat va fer que fos jo qui s’adonés, com podia haver estat qualsevol altre, ja que de ben segur que la majoria dels tarragonins passem sovint per aquest lloc per anar al centre comercial.

No cal dir que la imatge va ser molt impactant i demostra que hi ha gent al nostre voltant que passa gana, sense anar molt lluny o a l’Africà.

No fa gaire, el Col·legi de Periodistes de Tarragona va organitzar un debat sobre les polítiques social de les diferents forces polítiques del municipi contra la pobresa a la ciutat. Recordo que la pregunta introductòria va ser Com es visualitza la pobresa a la ciutat? Si es pogués tornar enrere en el temps crec que la imatge que relato hagués estat la millor resposta.

La trobada va ser molt interessant i es va parlar d’insuficiència pressupostaria; efectes de les retallades; mancança de projectes socials a la persona; retorn a polítiques de beneficència; incidència en la salut; incompliment del Pla contra la pobresa del Parlament de Catalunya; participació ciutadana; falta de cohesió urbanística i servei del transport públic; tercer sector, etc.

Parlar de la pobresa vol dir parlar dels drets humans i de la dignitat de la persona. No hem d’oblidar que en el centre de qualsevol projecte social o polític ha d’ésser-hi sempre l’home/dona, no com a subjecte econòmic sinó com a persona dotada de dignitat.

La dignitat, com a paraula clau que parteix de la consciència del valor de cada persona humana única i irrepetible i, per tant, amb la necessitat de promoció i apoderament envers de la política subsidiària i la beneficència.

Tant la política com l’economia no són una finalitat en si mateixa, ja que el contrari acaba en corrupció i explotació, sinó que són en benefici de l’ésser humà, en què aquesta és l’única raó que legitima el poder dels governs i el sistema productiu o econòmic.

És per això que, atesa la situació actual d’emergència social, les diferents forces polítiques haurien de ser generoses en fitxar prioritats polítiques i sumar esforços en la lluita contra la pobresa i eradicar les causes que la provoquen.

És hora d’afavorir les polítiques d’ocupació, però cal sobretot tornar a donar dignitat a la feina i garantir les condicions adequades per al seu desenvolupament. Això comporta, d’una banda, buscar noves maneres de conciliar la flexibilitat del mercat amb la necessària estabilitat i seguretat de les perspectives laborals, factors indispensables per al desenvolupament humà dels treballadors.

D’altra banda, també significa afavorir un adequat context social, que no aboqui a l’explotació de les persones, sinó a garantir, a través del treball, la possibilitat de construir una família i el desenvolupament personal.

Així doncs, s’observa com cada vegada es donen més irregularitats en la contractació i s’encobreixen contractes a mitja jornada que en la pràctica són de jornada completa, aprofitant-se l’ocupador de la necessitat del treballador i defraudant a la societat. El mateix podrien dir dels salaris minsos que condemnen el treballador a la pobresa encara que treballi, sense perspectives de millora.

Es parla com a límit a la lluita contra la pobresa les retallades pressupostàries, la mancança de recursos o els que no acaben d’arribar d’altres administracions. Però també hem vist com els governs han fet obres faraòniques que ens han empobrit a tots i dels quals ara ningú es fa responsable. Que els recursos econòmics hi són, no hi ha dubtes, la qüestió és com es prioritzen les accions i les inversions.

Si alguna cosa bona ha portat la crisi és la solidaritat de la gent, els moviments participatius i socials i l’acció de les entitats que formen el tercer sector. Gràcies a les famílies i les entitats socials moltes persones sobreviuen i ajuden a les administracions a fer la feina.

Però una cosa és ajudar i una altra és substituir a qui té l’obligació i la responsabilitat per llei, que són els diferents governs. El que no pot ser és que uns treballin i els altres es pengin els galons o els vots!

Si bé no són dates d’alegria per a tothom sí que ho són d’esperança, i així hem de començar i viure l’any Nou, amb el compromís personal que un altre món és possible, que les nostres accions podem transformar la realitat, que només cal voluntat i fermesa.