El PSC d’Irene Sendler

La infermera polonesa va demostrar un heroisme, una determinació i una valentia increïbles que la van portar –a ella i a un petit grup de col·laboradors– a salvar la vida de més de 2.500 nens i nenes jueus 
 

KENNETH MARTÍNEZ

Whatsapp
KENNETH MARTÍNEZ, Primer secretari del PSC del Camp de Tarragona

KENNETH MARTÍNEZ, Primer secretari del PSC del Camp de Tarragona

«Ella era socialista, sí, però d’un socialisme diferent del que alguns practiquen ara. El socialisme d’Irene era un socialisme que es preocupava per les persones, per totes i cadascuna d’elles, que no s’embolcava en els discursos teòrics sinó que era de dimensió humana».

Aquestes paraules, del biògraf de la infermera polonesa Irena Sendler, se’m van quedar gravades a l’ànima. Per a qui no la conegui, Irene Sendler va ser una heroïna. Una persona que enfrontada al mal absolut, el genocidi nazi, va demostrar un heroisme, una determinació i una valentia increïbles que la van portar –a ella sola i a un petit grup de col·laboradors– a salvar la vida de més de 2.500 nens i nenes jueus del gueto de Varsòvia condemnats a l’extermini pels botxins feixistes. 

Aquesta dona valenta no tan sols va ser perseguida pels nazis. Com a militant del Partit Socialista també va ser empresonada pels comunistes després de la guerra. D’una humilitat tan sols igualada pel seu sentit de la dignitat, mai va esperar, ni demanar, cap reconeixement pel que havia fet i per les vides que havia salvat. 

Quan, després de quaranta anys d’anonimat absolut, es va fer públic tot el que havia fet durant la guerra tan sols va dir: «cada nen que vaig salvar era la conseqüència dels valors humanistes que defensava i la justificació de la meva existència a la terra, no ho vaig fer per rebre cap títol ni per obtenir cap glòria». Chapeau! 

Per què dic tot això? Perquè aquest cap de setmana s’ha dut a terme el Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, del PSC. Els mitjans i les cròniques van plens de noms, d’anàlisis sobre les entrades i les sortides a la nova executiva, sobre nomenaments i responsabilitats, etc. 

Sí, molt bé, molt interessant. Però com a primer secretari dels socialistes del Camp de Tarragona reconec que em preocupa poc aquest ball de noms o d’estructures orgàniques. El que justifica la nostra actuació política i la mateixa existència del partit és que sapiguem estar a l’altura, amb les coordinades del context actual però amb els mateixos valors i la mateixa honestedat, del compromís socialista demostrat per Irena Sendler en una situació infinitament més difícil que nosaltres, per sort, no podem ni imaginar. 

Només si som capaços d’estar al costat de la gent, a peu de carrer, compartint els seus neguits i responent amb eficàcia als problemes que els afecten, serem dignes intèrprets d’una tradició política, el socialisme democràtic, que té una llarga i gloriosa història de defensa dels drets socials. Aquest PSC és el que serà útil al nostre poble. Aquest és el PSC que s’ha de fer digne successor d’aquesta tradició humanista i democràtica que ha escrit les millors pàgines de la nostra història. 

En un altre context, el president Salvador Allende quan va guanyar les eleccions generals el 1970 a Xile va entrar a la casa de Govern dient: «el poble entra amb mi a la Moneda (la seu de l’executiu)». Va ser tan literalment així que per fer fora al poble del Govern els colpistes van haver de bombardejar el palau presidencial amb tancs i avions militars l’11 de setembre de 1973. El president Allende va morir defensant la dignitat democràtica del poble xilè. Però la història no recorda als indignes traïdors tipus Pinochet o Videla, sinó als homes i dones dignes com Salvador Allende o Irene Sendler. I militar en una ideologia política capaç de donar exemples d’aquesta magnitud ètica no és tan sols un honor, sinó també una responsabilitat que seria imperdonable que oblidéssim. Sí, certament, seria absolutament imperdonable.

Temas

  • El artículo

Comentarios

Lea También