El PSC ha tornat per la porta gran

El darrer cicle electoral a Catalunya (generals, europees, municipals), permet treure moltes conclusions. Una d’elles és que el PSC ha tornat a la taula on mengen els adults de la política catalana. Els seus votants l’havien fet seure a la taula dels petits per molts motius. Per apuntar-ne només dos, el primer avís fou la mala gestió de la crisi econòmica que en el seu dia va fer José Luis Rodríguez Zapatero. El segon, la percepció per una part rellevant dels seus electors que a mesura que avançava el procés el PSC no acabava de ser fiable a l’hora de plantar cara al sobiranisme i que era més fiable Cs.

El cert és que els judicis sumaríssims en política duren el que triguen a canviar les coses. I aquí estan els socialistes de nou, havent recuperat musculatura i erigits com a segona força política a les municipals (amb uns molts bons resultats en els que havien estat els seus feus tradicionals) i també amb la medalla de plata a les generals. Tendència alcista que, utilitzant el termòmetre que s’aplica normalment a la borsa, vindria a dir que les seves accions van encaminades a recuperar bona part del valor que s’havia evaporat.

Quin impacte pot tenir aquesta recuperació dels socialistes en el taulell de la política catalana? D’entrada sembla que no hagi canviat res. La política de blocs segueix funcionant. Valen com a exemples d’aquesta immobilitat el veto a Miquel Iceta del sobiranisme per presidir el Senat o els moviments postelectorals a Barcelona per evitar que el republicà Ernest Maragall sigui alcalde, encara que sigui forçant els límits del que és raonable a través d’una triangulació En Comú-PSC-Valls (Cs). 

Sobre el paper no ha canviat res. Però només sobre el paper. És cert, com es diu repetidament des del sobiranisme, que el PSC va votar al Senat l’article 155 que permetia intervenir l’autogovern català. I és veritat també que ho tornaria a fer si els fets d’octubre del 2017 es repetissin. Però això no vol dir que tots els partits que van donar suport a aquella mesura siguin equiparables. D’entrada, i com a recordatori, el PSOE va exigir per donar-hi suport que no s’inclogués la intervenció dels mitjans públics i que el període d’excepció autonòmica fos el mínim possible. Algú dirà que no hi veu diferències apel·lant que la nova presidenta del Congrés, la socialista Meritxell Batet, no ha tingut cap escrúpol en suspendre com a diputats els presos polítics, però resulta si menys no dubtós donar per fet que tenia altres possibilitats. D’igual manera, encara que no se n’hagi fet gaire cas, no es pot fer com si res quan el nou president del Senat, Manel Cruz, afirma que una absolució dels presos en el judici obriria una possibilitat de retorn a la normalitat. 

Una altra dialèctica

El PSOE, com també el PSC, ja han deixat clar que combatran enèrgicament qualsevol intent de ruptura de l’Estat i que no estan disposats a parlar d’un hipotètic referèndum. Però també han provat amb fets que la seva dialèctica de combat és una altra, i això no deixar de tenir la seva importància en la mesura que les paraules creen realitats.
Hi ha dos atzucacs dels quals s’ha de sortir. Un és el de les formes i l’altre és el del fons. En el cas del primer, sembla clar que els socialistes estan disposats a esforçar-s’hi. El segon és més complicat i no té solució si l’aproximació és de «tot o res» per part del sobiranisme o de «rendició o rendició» per part socialista.

Però en la mesura que bona part del sobiranisme va entenent que els passos endavant, si es poden fer, obeeixen a la regla de primer l’un i després l’altre; i que també el PSOE sembla predisposat a entendre que el problema polític de Catalunya requereix algun tipus de proposta, seria possible que s’albirés un escenari que afavorís la distensió, primer pas cap a escenaris una mica més ambiciosos. 

La sentència, moment clau

El moment clau serà la sentència, no només en els termes que sigui redactada, sinó sobretot la gestió que d’aquesta faci el govern d’Espanya i també el sobiranisme.
Tot això és fer volar coloms. Com ho són totes les projeccions polítiques que van més enllà d’avui a les cinc de la tarda. Però que ERC, actual representant d’un sobiranisme de caràcter més pragmàtic, s’hagi imposat clarament a altres posicionaments sobiranistes més irredempts i que el PSC hagi fet el mateix en el camp del constitucionalisme donen mostres d’alguns moviments de fons en la societat catalana en el seu conjunt.

No fins a l’extrem de pensar que un problema polític de la magnitud del que té plantejat Catalunya pugui trobar la solució d’un dia per l’altre, ni d’un any per l’altre i si m’apuren ni d’una dècada per l’altra, però sí per considerar la possibilitat que pugui gestionar-se d’una altra manera, amb altres paraules i altres actituds. Un principi.

* Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Actualment a Londres analitza el Brexit. En breu publicarà ‘Fuck you, Europe!’.