El Partit Nacionalista de Catalunya

Ara que han passat quaranta anys d’aquella delícia de Monty Python, podrien batejar com a ‘Front del Poble de Judea’ qualsevol escissió, grupuscle o nou bolet que sorgeixi del sempre efervescent catalanisme. L’última resulta redundant com una traca: Partit Nacionalista de Catalunya.

No s’estan de res, a l’hora de presentar credencials. I el primer que proclamen en declaració d’intencions, lleialtat a l’Estat espanyol. O sigui, acatament a uns altres nacionalistes que, en teoria, no són els seus. Magnífica manera de recordar els presos polítics i la repressió viscuda. I coherent, ben pensat, amb el disbarat de sigles i noms que arrosseguen des que va traspassar la Convergència hegemònica que ens va manar una pila d’anys.

Els justos i necessaris fins que ens acostuméssim al nom fet concepte, que també era curiós. Per anar a la moda, n’hi havia prou amb posar-li ‘transversal’ i avall, que fa baixada. Doncs això, en lloc de presentar-se amb credencials més engrescadores, les velles cares que volen passar per noves afirmen aquesta contradicció en termes, que diuen els americans quan no entenen alguna astracanada.

Per anar a la moda, n’hi havia prou amb posar-li ‘transversal’ i avall, que fa baixada

Ja que hi eren i els posaven un micròfon al davant, haguessin pogut arriscar en l’aposta per confessar que volien emular els bascos i aconseguir just tot el que ells tenen i mai concediran als catalans, naturalment. O sigui, que tota la riquesa, per allò dels furs i no sé quines altres excuses de mal pagador, es quedi allà i no arribi un ral de suposat espoli a Madrid.

És la manera més efectiva, sense dubte, de rebaixar el percentatge d’independentistes a nivells irrisoris. Ens consta que, tirant de calculadora, a la beneïda Euskadi no arribaran mai a ser lliures perquè els sortiria la broma per un ull de la cara, en definitiva, i rucs tampoc ho són. Millor quedar-se com estan, fer la viu-viu i mantenir el ritual feréstec de cada any a l’Aberri Eguna per dir que a bascos i a lliures no els guanya ni Sabino Arana.

Fem un exercici: pensem quants ‘indepes’ quedarien enlairant l’estelada si aquests cèlebres 16.500 milions anuals de les maleïdes balances fiscals es quedessin aquí i servissin per, somiem, millorar la qualitat de vida, les infraestructures, la sanitat i les matrícules de qualsevol estudi, des d’infantil a universitari.

Quedarien quatre sentimentals i prou. I no haurien de sentir les bestieses que els dediquen cada dia, la més suau de les quals té a veure amb un sentit de la solidaritat prou peculiar.

És Madrid i és aquest endèmic aprofitament dels recursos aliens en benefici propi la benzina que encén els ànims del personal nadiu, d’aquests dos milions llargs que són nascuts per prendre’ls el pèl i els quartos, segons definició que haurien d’anar assumint si volen evitar més pedres al fetge.

La immensa majoria aspira a ser premiat per la repartidora que tot ho callaV

Tornem a començar: Partit Nacionalista de Catalunya, que no s’estan de res. Partit Nacionalista del Kurdistan que vol quedar bé amb Turquia, posem per exemple. Amb tot el respecte, o no, per culpa d’aquells murris que fan de la política una professió eternitzada, amb sous i prebendes que la seva dubtosa capacitat no abastiria en el sector privat, se’ls veu el plomall d’una hora lluny i més ara, quan lluïm la mosca instal·lada al nas després de comprovar, un i mil cops, que on estigui la font d’ingressos assegurada, ja poden plegar els somiatruites i les voluntats de crear estat propi.

Quan Madrid treu la cartera i tira de veta, què importa d’on surten els calés. Tots en fila i vinga les ‘terceres vies’ i els encaixos impossibles que permetin perpetuar el seu tren de vida particular.

Altres preferirien alimentar la locomotora econòmica per guanyar-hi tots, però aquí els impulsos van per bandes repressives. Si Duran i Lleida espavila, encara té escletxa per tornar i estar-se a la suite del Palace una dècada més.

Conformar-se amb les molles i rebutjar el pa sencer, omplir-se la boca d’independència quan toquen urnes i parar la mà a veure què cau. Al cap i a la fi, no ens movem gens de lloc. La immensa majoria aspira a ser premiat per la repartidora que tot ho calla.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent