El Partit Nacionalista de Catalunya

Credencials. El primer que proclamen en declaració d’intencions, lleialtat a l’Estat espanyol. O sigui, acatament a uns altres nacionalistes que, en teoria, no són els seus

FREDERIC PORTA

Whatsapp
FREDERIC PORTA

FREDERIC PORTA

Ara que han passat quaranta anys d’aquella delícia de Monty Python, podrien batejar com a ‘Front del Poble de Judea’ qualsevol escissió, grupuscle o nou bolet que sorgeixi del sempre efervescent catalanisme. L’última resulta redundant com una traca: Partit Nacionalista de Catalunya.

No s’estan de res, a l’hora de presentar credencials. I el primer que proclamen en declaració d’intencions, lleialtat a l’Estat espanyol. O sigui, acatament a uns altres nacionalistes que, en teoria, no són els seus. Magnífica manera de recordar els presos polítics i la repressió viscuda. I coherent, ben pensat, amb el disbarat de sigles i noms que arrosseguen des que va traspassar la Convergència hegemònica que ens va manar una pila d’anys.

Els justos i necessaris fins que ens acostuméssim al nom fet concepte, que també era curiós. Per anar a la moda, n’hi havia prou amb posar-li ‘transversal’ i avall, que fa baixada. Doncs això, en lloc de presentar-se amb credencials més engrescadores, les velles cares que volen passar per noves afirmen aquesta contradicció en termes, que diuen els americans quan no entenen alguna astracanada.

Per anar a la moda, n’hi havia prou amb posar-li ‘transversal’ i avall, que fa baixada

Ja que hi eren i els posaven un micròfon al davant, haguessin pogut arriscar en l’aposta per confessar que volien emular els bascos i aconseguir just tot el que ells tenen i mai concediran als catalans, naturalment. O sigui, que tota la riquesa, per allò dels furs i no sé quines altres excuses de mal pagador, es quedi allà i no arribi un ral de suposat espoli a Madrid.

És la manera més efectiva, sense dubte, de rebaixar el percentatge d’independentistes a nivells irrisoris. Ens consta que, tirant de calculadora, a la beneïda Euskadi no arribaran mai a ser lliures perquè els sortiria la broma per un ull de la cara, en definitiva, i rucs tampoc ho són. Millor quedar-se com estan, fer la viu-viu i mantenir el ritual feréstec de cada any a l’Aberri Eguna per dir que a bascos i a lliures no els guanya ni Sabino Arana.

Fem un exercici: pensem quants ‘indepes’ quedarien enlairant l’estelada si aquests cèlebres 16.500 milions anuals de les maleïdes balances fiscals es quedessin aquí i servissin per, somiem, millorar la qualitat de vida, les infraestructures, la sanitat i les matrícules de qualsevol estudi, des d’infantil a universitari.

Quedarien quatre sentimentals i prou. I no haurien de sentir les bestieses que els dediquen cada dia, la més suau de les quals té a veure amb un sentit de la solidaritat prou peculiar.

És Madrid i és aquest endèmic aprofitament dels recursos aliens en benefici propi la benzina que encén els ànims del personal nadiu, d’aquests dos milions llargs que són nascuts per prendre’ls el pèl i els quartos, segons definició que haurien d’anar assumint si volen evitar més pedres al fetge.

La immensa majoria aspira a ser premiat per la repartidora que tot ho callaV

Tornem a començar: Partit Nacionalista de Catalunya, que no s’estan de res. Partit Nacionalista del Kurdistan que vol quedar bé amb Turquia, posem per exemple. Amb tot el respecte, o no, per culpa d’aquells murris que fan de la política una professió eternitzada, amb sous i prebendes que la seva dubtosa capacitat no abastiria en el sector privat, se’ls veu el plomall d’una hora lluny i més ara, quan lluïm la mosca instal·lada al nas després de comprovar, un i mil cops, que on estigui la font d’ingressos assegurada, ja poden plegar els somiatruites i les voluntats de crear estat propi.

Quan Madrid treu la cartera i tira de veta, què importa d’on surten els calés. Tots en fila i vinga les ‘terceres vies’ i els encaixos impossibles que permetin perpetuar el seu tren de vida particular.

Altres preferirien alimentar la locomotora econòmica per guanyar-hi tots, però aquí els impulsos van per bandes repressives. Si Duran i Lleida espavila, encara té escletxa per tornar i estar-se a la suite del Palace una dècada més.

Conformar-se amb les molles i rebutjar el pa sencer, omplir-se la boca d’independència quan toquen urnes i parar la mà a veure què cau. Al cap i a la fi, no ens movem gens de lloc. La immensa majoria aspira a ser premiat per la repartidora que tot ho calla.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent

Temas

Comentarios

Lea También