El bisbe Novell i la ‘femme fatale’: Els àngels caiguts ens reconforten

No ha d’estar passant-ho gens bé Xavier Novell, l’encara bisbe emèrit de Solsona. La vida li ha posat a prova les conviccions, l’armadura moral que l’acompanyava en el caminar pel món, la voluntat i exigència de sacrifici. I ha suspès. No és el primer ni serà l’últim. En un moment o altre gairebé tothom embarranca i cau. S’ha de ser una persona extraordinària, fora del comú, per viure una vida amb només aprovats. Això també val per vostè i per mi, que no vestim sotana.

Novell té 52 anys. Ha viscut tota la vida d’adult dedicat a l’església i ara el castell se li ha ensorrat. L’esquinçament interior ha de ser intens. Un temporal de l’ànima. S’entén el seu silenci com també s’entendria, si fos el cas, la seva xarrera. Ja parlarà quan pugui i vulgui fer-ho. I, sobretot, ja parlarà quan sàpiga què dir i amaini la seva tempesta interior.

Més enllà del propi bisbe, la història permet observar nítidament quan hipòcrita és el món en el que vivim. Mentre tothom s’omple la boca a diari amb el feminisme, hem assistit, particularment a les televisions, a un carrusel de caspa i masclisme que fa feredat.

L’escriptora que manté la relació amb el bisbe ha estat presentada gairebé com una meuca. S’ha insistit, obsessivament, en la seva condició de divorciada. S’ha considerat la seva afició a escriure històries eròtiques i satàniques per anar sumant ingredients i acabar dibuixant el perfil d’una mena de femme fatale que ha arrossegat el bisbe al fang de la perdició. Naturalment el conte no s’ha explicat així de manera explícita. Però la lectura entre línies és aquesta.

Quan s’acusa a l’església de rància, convé també que cadascú faci el seu examen de consciència. I veure fins a quin punt no ho som tots, de rancis. Perquè per descomptat que no és l’església qui controla les escaletes dels programes de televisió. Convindria que algú hi reflexionés seriosament sobre aquest extrem.

Un altre element, no d’hipocresia, sinó més aviat de desconeixement, prové dels qui veuen en la caiguda del pedestal de Novell una oportunitat per escarnir-lo per la seva manera de pensar. Ridiculitzar-lo a ell per ridiculitzar-ne el seu pensament conservador i, de retruc, a tota l’església.

El seu enamorament no aporta ni treu fonament a la seva cosmovisió conservadora. Ara serà, quan sigui que plegui del tot, un conservador laic. El fet de tenir una relació amb una senyora no el converteix en un revolucionari trotskista i tampoc en un abanderat de la llibertat sexual. Senzillament fa impossible que pugui seguir exercint la seva funció pastoral. I en això, sembla que almenys se li ha de reconèixer un punt d’honestedat i coherència.

Hi ha per últim tota la llista de retrets i «jo ja ho sabia» que, des dels propis entorns eclesiàstics, es fan ara del bisbe Novell. Aquesta part de la història és també fàcil d’entendre. L’església és una obra feta per homes que tenen, tots ells, els defectes dels homes. Una organització amb gelosies, colles i colletes, destinacions desitjades i d’altres que no tant, enveges i tot el catàleg de coses, bones i no tan bones, que acompanyen sempre qualsevol organització feta per persones.

Tothom s’abraona

Al bisbe Novell se li tenien ganes. Uns per qüestions polítiques, d’altres per qüestions referides als seus posicionaments morals i d’altres, senzillament, perquè van sortir perjudicats en les decisions que va prendre com a cap del bisbat de Solsona. Ara que l’arbre és a terra tothom s’abraona per fer-hi llenya. Alguns, insistim, amb motius tan humans com no estar d’acord amb les decisions organitzatives que va prendre mentre va estar al càrrec de la diòcesi. Malparlar del cap és un costum a totes les empreses. Particularment quan el cap deixa de ser-ho.

Tornem a l’inici. Novell ha suspès. No ha superat la prova de la seva moralitat. És, per utilitzar una metàfora adient al tema que tractem, un àngel caigut. I aquí és on rau part de la fascinació que aquesta història exerceix en tots nosaltres. Els àngels caiguts ens reconforten perquè converteixen en petites ensopegades els nostres suspensos diaris.

Josep Martí és 'calero', és a dir, de l'Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.