El camí a l’Elisi

De Tarragona a París hi ha 1.126 quilòmetres, el que vindrien a ser 10 hores en cotxe, 8 hores en tren i 3 hores en avió –comptant el temps de desplaçament des de l’antiga capital romana fins a l’estació de Sants i l’aeroport del Prat–. Tot i no ser una distància geogràfica excessiva, el cert és que formem part d’espais comunicatius diferents i, d’aquesta manera, no és gaire habitual seguir el dia a dia de la política francesa al sud dels Pirineus, a excepció dels grans esdeveniments que per la seva importància transcendeixen més enllà de les fronteres administratives de l’Hexàgon, com van ser els ‘armilles grogues’.

És en aquest context que cada cinc anys, durant unes setmanes, la distància que ens separa de la ciutat de la llum sembla reduir-se gràcies als politòlegs, periodistes, opinadors o historiadors que posem el focus en l’Elisi quan s’apropen les eleccions presidencials franceses. Així, després de tenir temporalment la vista posada al país germànic, per seguir les eleccions al Bundestag del passat mes de setembre –les primeres sense la cancellera Angela Merkel– de nou les anàlisis internacionals situen ara el punt d’interès en la capital francesa, on, és clar, Merkel va fer el seu darrer viatge oficial i on el recentment escollit nou canceller alemany, Olaf Scholz, ha realitzat també el primer desplaçament del seu mandat, en el que ja és una tradició transfronterera.

El que sembla impossible és que ja hagin passat cinc anys des de la victòria d’Emmanuel Macron a les presidencials de la primavera del 2017. Quantes coses han passat des d’aleshores! El cert és que vist des de l’actualitat, la ràpida estandardització d’una opció política com la de Macron al sistema polític francès, i la seva figura com a president de la República al si dels caps d’estat europeus, ens pot fer oblidar quin era el context d’ara fa cinc anys.

El 2017, Emmanuel Macron, que fins poc abans havia estat ministre d’economia de François Hollande, encapçalava un nou moviment polític En Marche! –amb les mateixes sigles que el seu nom i cognom– que es postulava per renovar una política parlamentària al marge dels dos grans partits que s’havien alternat el poder durant les darreres dècades: conservadors i socialistes.

Així, pels de la meva generació, que vam créixer amb la figura de Jacques Chirac com a president francès (1995-2007), que ens vam sorprendre amb l’incisiu lideratge de Nicolàs Sarkozy (2007-2012) i que vam seguir amb interès les possibilitats que semblava que s’obrien amb el canvi de tarannà de François Hollande (2012-2017), el sorgiment de la marca Macron era un fenomen que valia la pena estudiar, en el marc dels nous estils polítics que han anat aflorant aquests darrers anys, sobreposant-se al mapa conceptual que els electors havien incorporat pel que fa als partits tradicionals.

Macron, tanmateix, el 2017, no havia guanyat unes presidencials des del no-res. Recordem que ja una dècada enrere, el MoDem del centrista François Bayrou havia aconseguit un 18% dels sufragis a les eleccions del 2007, en les quals quedaria en tercera posició darrera les candidatures de Sarkozy i Ségolène Royal. Bayrou s’adheriria a la campanya de Macron i avui és alt comissari del Pla de recuperació econòmica francesa.

Cinc anys després, nous ingredients i vells protagonistes tornen de nou a la palestra: la possible irrupció d’Europa Ecologia, l’històric insubmís Jean-Luc Mélenchon, els renovats republicans de Pécresse, el polemista Éric Zammour, l’alcaldessa socialista de París, Anne Hidalgo, o una Marine Le Pen que aspira de nou a ser present a la segona volta, a més, és clar, del mateix candidat a la reelecció, Emmanuel Macron.

Així les coses, el 10 d’abril en primera volta, i l’endemà de Sant Jordi en segona, ens proporcionarà la possibilitat d’endinsar-nos durant uns dies als comicis d’un país que, quan el visitem als estius, sovint ens sembla ancorat mig segle endarrere, com si l’urbanisme dels carrers de la Côte d’Azur, la pintura de les façanes parisenques i els cafès del migdia francès no s’haguessin reformat des de la postguerra europea. Una circumstància que li ofereix un encant especial i un romanticisme idíl·lic, però que resta credibilitat al que era –i és– un dels motors de la modernitat i la construcció europea.