El comerç, un sector clau

Som el 16% del PIB i se’ns ha d’escoltar, se’ns ha d’ajudar, i nosaltres ho tornem amb escreix en forma de llocs de feina, riquesa, vida, sostenibilitat i tantes i tantes coses positives com hi vulgueu afegir

24 diciembre 2021 11:10 | Actualizado a 24 diciembre 2021 11:17
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

A vegades cal fer un pas endarrere per fer-ne dos endavant. Amb aquest missatge tan simple i alhora tan real, vull començar el meu article dedicat al moment actual que vivim els comerços i negocis en general.

Ens remuntem a l’octubre del 1899; sí, del 1899! Fou aleshores quan, després d’unes accions del govern espanyol totalment nefastes des del punt de vista econòmic, el que es coneix com la crisi colonial de 1898, el qui ocupava la cadira de ministre d’Hisenda, el Sr. Villaverde, va proposar uns pressupostos amb notables increments d’impostos i moltes restriccions en la majoria de partides, per poder recuperar el que havien perdut en les seves aventures.

I és aquí on apareix l’esperit combatiu dels botiguers i industrials de l’època, que van optar per fer valer la seva posició de lobby i, mostrant-se com a bloc compacte, van decidir donar de baixa els comerços i indústries per no haver d’atendre les contribucions incrementades. És el que s’anomena tancament de caixes: una queixa efectiva sobre els increments impositius abusius.

 Ara fem un salt en el temps i tornem al present, hem fet una passa endarrere, i ara en fem dues endavant. Per què explico el tema del tancament de caixes? Doncs perquè ens serveix per explicar què pot fer el comerç per fer valer el seu dret. A Catalunya, som aproximadament uns 100 mil comerços (tenim pèrdua d’efectius cada any) i donem feina a més de 300.000 famílies!

Una unitat d’acció de tots hauria de fer doblegar qualsevol govern en pro d’una millora del nostre estatus; som molt més importants que moltes de les empreses que ocupen planes i planes de diaris o minuts de TV, exactament som el 16% del PIB i se’ns ha d’escoltar, se’ns ha d’ajudar, i nosaltres ho tornem amb escreix en forma de llocs de feina, riquesa, vida, sostenibilitat i tantes i tantes coses positives com hi vulgueu afegir.
 Des de les administracions, saben del que estem parlant, i hi posen pegues perquè no puguem fer una unitat d’acció clara, contundent i beneficiosa. Els agrada tenir-nos ocupats en innombrables associacions de comerç repartides arreu, sovint amb tres o quatre membres, però dividits, malgrat que la majoria d’elles fan una feina ingent, voluntària i necessària des del punt de vista dinamitzador. Del 1899 hem d’aprendre a unir-nos per assolir fites fins ara mai vistes, per fer valer el nostre potencial i, sobretot, per lluitar per un futur que es faci llaminer a les següents generacions o als futurs emprenedors. El comerç hi serà sempre, segurament amb mutacions, però evitant les mutilacions.

Jo proposaria aquesta unitat d’acció amb coordinació amb la patronal de referència i representativitat de les pimes i persones autònomes que és Pimec, i amb ella anar teixint una xarxa inclusiva, territorial i efectiva, molt semblant al model de federació que tenim per exemple a la comarca de la Selva... Això seria activisme empresarial, la resta són collonades.

 Les administracions ens han de veure com el que som: una potència econòmica que dinamitza els eixos de les nostres ciutats i pobles i que necessitem que se’ns tingui en compte per seguir-ho sent. Som el cor que batega a cada municipi, som la llum que il·lumina els nostres carrers. 

Per tant, faria una crida a tots els comerços de Catalunya a unir-nos, a associar-nos i a fer ús de la representació que ens dona Pimec i la seva sectorial dedicada al comerç, PIMEComerç, com a agent social en totes i cada una de les taules que es formulin en ajuntaments, consells comarcals, etc. Insisteixo, ho tenim tot per tirar endavant, però ens ho hem de creure i portar-ho a la pràctica.

No ens cal, de moment, fer cap tancament de caixes, però ha de quedar clar que gairebé 125 anys després hi podem tornar i, si ho volem, amb més contundència.
Ens hi posem?

Comentarios
Multimedia Diari