El conflicte del taxi: La batalla entre dos mons

La paradoxa. Sota l’aparença de modernitat que dóna l’organització del treball mitjançant aplicacions de mòbil, vivim una extraordinària paradoxa: tecnologies del segle XXI generen condicions de treball del segle XIX

27 enero 2019 20:22 | Actualizado a 06 febrero 2019 17:51
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Veure la Gran Via de Barcelona com si fos una imatge congelada, immòbil, era impactant. Estava plena a basar de cotxes. Atapeïts. Com és habitual cada matí o cada vespre. Però hi faltava el soroll. Els motors en marxa. Els clàxons i les frenades esporàdiques. Res. Silenci. En la imatge no hi eren els autobusos, condemnats a circular pels carrils laterals, les motos i les cada vega més omnipresents furgonetes. Tots eren cotxes. Tots eren taxis. 

Era com una immensa concentració d’automòbils, mentre els seus propietaris no paraven de manifestar-se per Barcelona en defensa de les seves reivindicacions, amb les armilles grogues, reproduint la imatge que ha dominat França en els últims mesos. Dues protestes al mateix temps, els cotxes i els conductors. Era el retrat d’un món, aquí i allí, que se sent amenaçat. Que veu perillar el futur. 

L’altre món també estava en una gran avinguda de Barcelona, a la Diagonal. Eren molt menys. I només podien aspirar a omplir dos carrils i d’un tram molt més curt. Eren els conductors d’Uber i Cabify. Aquí passava tot el contrari. Les grans plataformes que mouen aquest sector senten que el futur els pertany. Que tenen la tecnologia i molts usuaris a favor. Però també saben que no ho tindran tan fàcil com altres companyies que s’han estès arreu sense oposició, sense la resistència dels que se sentien perjudicats. 

Perquè el que hem viscut amb la vaga del taxi ha estat un acte de resistència. Com amb la metàfora de la Gran Via, un intent de congelar el present. Els drets adquirits. Les llicències que es venen a preu d’or o que passen de pares a fills. La pervivència d’un sector regulat com a servei públic, però que, en molts casos, es gestiona amb els criteris més descarnats de l’àmbit privat. 

És així, però l’alternativa no és millor. Uber i Cabify són companyies poc transparents que també converteixen un bé regulat, les llicències VTC, en un negoci i als seus conductors en treballadors a precari. Tant que només els hi cal desconnectar-los de l’aplicació perquè, de facto, estiguin acomiadats. 

Sota l’aparença de modernitat que dóna l’organització del treball mitjançant aplicacions de mòbil, vivim una extraordinària paradoxa. Les tecnologies del segle XXI estan generant condicions de treball del segle XIX. Tot això va començar sota el nom d’economia col·laborativa. És a dir, Internet feia possible compartir, ajudar-se, posar en contacte l’oferta i la demanda d’una forma molt més eficient. Però el resultat també ha estat els repartidors de Globo o Deliverò en bicicleta i cobrant a 4,50 euros l’entrega. 

El futur no s’atura. Les possibilitats que ofereix la tecnologia tampoc. És absurd posar portes al progrés. Professions senceres s’han de reinventar a causa dels canvis tecnològics. Moltes amb un cost duríssim perquè no tenien la força de col·lapsar la Gran Via. Sectors com el comerç s’han sentit indefensos davant, primer, les grans superfícies, i ara Amazon. O que li preguntin als fabricants de mobles què opinen d’Ikea. O a la premsa escrita com va encaixar l’imperi de Facebook, o la indústria dels mòbils, l’imperi d’Apple. 

És la cara i creu del progrés. És sempre la batalla entre els dos mons. El vell i el nou. És inevitable. Però és necessari un àrbitre. Un poder que estigui per damunt i garanteixi que es respecten els drets de totes les parts. I, especialment, que les innovacions tecnològiques derivin en el bé comú i no només en el benefici d’uns pocs: el club de les companyies globals, que acumulen molt més poder que els Estats i que aconsegueixen burlar totes les regulacions i el pagament just d’impostos. 

Les democràcies han de tenir prou força per posar límits a multinacionals com Google, Apple, Facebook o Amazon. Però també han de tenir capacitat d’imaginar el futur. Per apostar pel transport públic, per l’aire més net a les ciutats, per llocs de treball de qualitat, per la innovació, per alternatives a les grans plataformes. Si no, només ens quedarà el present congelat. Com aquella imatge de la Gran Via de Barcelona.

 

Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016. UB). Ha estat degà del Col·legi de Perio-distes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.

Comentarios
Multimedia Diari