El desconcert escolar. Cada cop més veus mèdiques diuen que les escoles no s’haurien d’haver tancat

Resoldre els dubtes. El 14 de setembre s’acosta i, a banda de protocols, normatives i especulacions, els pares haurien de saber què és el que passarà finalment amb els seus fills

Josep M. Martí

Whatsapp
Josep M. Martí

Josep M. Martí

He escoltat a un alt directiu d’un centre hospitalari de tercer nivell de Barcelona fer el que podríem anomenar un balanç sobre el comportament del sistema sanitari català en el tema del coronavirus; a parer seu, els hospitals, grans petits i mitjans, havien aguantat força bé malgrat totes les dificultats. D’altra banda, també era de l’opinió que l’assistència primària havia respost en general de forma positiva tot i el desconcert inicial provocat per la indefinició del seu paper, per a concloure que a parer seu, el que no havia estat a l’altura era la sanitat pública, bàsicament perquè no havia aconseguit fer front a l’emergència d’una manera eficient, així com per no haver sabut percebre quins podrien ser els diferents escenaris d’evolució de la crisi i de la represa. 

Seguint al que ja és costum en el discurs polític dominant a casa nostra, alguns han volgut fixar les dimensions del problema en el tradicional conflicte: centralisme versus descentralització; però al final ha resultat que estaven equivocats, aquest no ha resultat ser el problema central. Tant a Madrid com a Barcelona han volgut muntar una litúrgia per alimentar la por i reivindicar l’ordre: ens han posat a les pantalles de la televisió a militars, a metges exòtics, a consellers que repetien com a lloros consignes i frases tipus. «el Gobierno de España», ens han mostrat al president Torra amb cara d’angoixat, etc. Han xerrat molt per a dir molt poques coses que valguessin la pena i, finalment, han aconseguit crear, i encara persisteixen, un desconcert general i també, en les darreres setmanes, una desorientació sobre el futur immediat del nostre sistema escolar.

Els confesso que en aquests moments no voldria ser ni mestre, ni pare, però sobretot el que no voldria ser, és un infant en edat escolar. Ningú dels que manen semblen ser conscients que a banda de la sanitat, el segon pilar de l’impacte social del coronavirus és l’escola, ja que uns i altres estan tractant el tema d’una manera que hauria de merèixer la més absoluta reprovació social.

No sé en quins experts epidemiològics han confiat l’estratègia a seguir tant el Ministeri com la Conselleria, però han aconseguit portar tothom pel camí de l’amargura. I el més lamentable de tot, és que cada cop hi ha més veus mèdiques que diuen que les escoles no s’haurien d’haver tancat i que ara, les mesures que es proposen de cara al nou curs, són del tot incoherents i impossibles de complir.

Els caps d’ala que treballen a les conselleries afectades han arribat a fer protocols que volien abastar tot i que només han aconseguit augmentar la incertesa. En la major part de les escoles, els mestres s’han hagut de convertir en arquitectes i dissenyadors ocasionals i tot amb la finalitat de calcular la viabilitat de les exigències de seguretat, proximitat, etc. Per a més inri, algunes normes que pensen limitar l’aforament sembla que deixaran diferents grups d’alumnes fora de les classes. I jo em pregunto: on els posaran?, qui en tindrà cura?, que faran mentrestant?

En aquesta crisi ha quedat clar que en els moments crítics han manat els metges i que els polítics han callat, exceptuant els de sempre que han dit les bestieses de rigor; però ara en la represa de la normalitat i en particular en el tema de l’ensenyament, tothom s’ha cregut que tenia el dret a parlar i de dir tota mena de coses, fins i tot com diria en Pla, alguna «collonada».

El 14 de setembre s’acosta i a banda de protocols, normatives i especulacions, els pares haurien de saber que és el que passarà finalment amb els seus fills: si tindran un curs amb excepcions i quines seran, si hauran de muntar una logística especial de suport -en la que no hi intervinguin els avis és clar- en quins espais faran determinades activitats escolars i extraescolars, etc.

No és demanar molt, perquè a molts ciutadans els comença a pujar la mosca al nas; no poden entendre que amb els diners que els costa mantenir a polítics, alts funcionaris, experts i consultors, tinguin uns i altres tan poca capacitat de solucionar els problemes com el del desastre escolar que s’acosta.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Temas

Comentarios

Lea También