El difícil ofici d’àrbitre (àrbitra) de futbol

El gran salt que ha donat el futbol darrerament és la incorporació, amb rellevància, de les dones. No només parlo de la competició de futbol femení, sinó també del paper destacat de la dona a les competicions de màxim nivell. Per exemple, la final de la Supercopa d’Europa entre el Liverpool i el Chelsea va ser arbitrada per la col·legiada francesa Stéphanaie Frappart, que per cert va xiular un penal difícil d’interpretar. Afortunadament, avui en dia el VAR facilita molt la feina dels àrbitres, masculins o femenins. Jo tinc un oncle, Pepito Mòdol, que va ser àrbitre de Segona divisió. Tenia fama de ser molt pinxo. No s’arronsava davant de cap situació. Una vegada va arbitrar un partit al camp del Múrcia on l’equip local es jugava l’ascens a Primera divisió. A l’últim minut va assenyalar un penal en contra del Múrcia que li va costar l’ascens. Quan Pepito Mòdol va voler tornar cap a casa es va trobar el 600 panxa enlaire. Eren altres temps. Més recentment un dels àrbitres més polèmics va ser l’anglès Howard Webb, que va xiular la final del Mundial d’Àfrica del sud. El col·legiat no només va haver d’entomar les invectives de la premsa, sinó també la sàtira de la seva dona que després del partit va declarar: «No pot controlar els seus propis fills. No sé com pot arbitrar un partit de futbol». És difícil la feina de l’àrbitre/a.