El dilema d’ERC. Una oportunitat històrica

Dues visions. En aquests moments, la gran distància no està tant entre partits o ideologies, sinó entre els qui defensen el diàleg i els qui aposten per la confrontació

30 noviembre 2019 11:10 | Actualizado a 30 noviembre 2019 12:14
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

El dilema al qual s’enfronta Esquerra Republicana de Catalunya és d’aquells que fan època. No és un joc de paraules. La posició que prengui respecte a la investidura del president del Govern marcarà el futur d’Espanya i de Catalunya. És d’aquelles decisions polítiques veritablement transcendents, que poden marcar un abans i un després en la història dels països. Poques vegades un partit polític té a la seva mà canviar d’etapa. Tancar un cicle i obrir-ne un altre. ERC ho pot fer.

És comprensible que els republicans sentin el vertigen de les grans decisions. I més amb un context tan difícil. Amb líders a la presó complint una sentència que ha indignat a una majoria social a Catalunya. Amb els sectors més radicals de l’independentisme que ja tenen als llavis la paraula «traïdors». Amb la memòria d’aquella tardor del 2017 molt viva, quan la pressió a les xarxes i al carrer van empènyer als responsables del Procés a l’abisme.

Però més enllà de les ferides profundes, el mapa polític dibuixat per les eleccions obre una gran oportunitat. L’acord de Govern entre el PSOE i Unidas Podemos representa el millor dels escenaris possibles per explorar el diàleg com a solució al conflicte polític entre l’independentisme i l’Estat. Els republicans ho saben. Per això després de la primera trobada de les negociacions amb el PSOE mesuren cada una de les seves paraules. Tot segueix obert, però les dues parts coincideixen en una constatació, «existeix un conflicte polític», i en una voluntat, la de resoldre’l amb el diàleg.

Un Govern de PSOE i Unidas Podemos és l’únic escenari possible per explorar el diàleg

El PSOE i ERC són dos partits històrics. Van viure la democràcia de la República i la tragèdia de la guerra, la repressió i la dictadura. Són, també, dos partits d’esquerres i saben que l’alternativa al seu desacord és la confrontació oberta amb un govern espanyol de dretes, on seria el feixisme de Vox qui marcaria el pas. El PSOE i ERC haurien de tenir la memòria necessària per no cometre la irresponsabilitat de jugar amb la història.

I malgrat aquests escenaris, la temptació del «com pitjor, millor» està latent entre alguns sectors de l’independentisme. Unes hores abans de la primera reunió negociadora, el mateix president de la Generalitat, Quim Torra, llençava un tweet fent seves unes paraules de l’autor del llibre Manual de desobediència civil, Paul Engler: «si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més, escalar molt més, i acceptar alts nivells de sacrificis». Torra deia que eren unes reflexions «que tot l’independentisme hauria d’escoltar atentament». Un missatge directe als negociadors republicans.

En el fons, en aquests moments la gran distància no està tant entre partits o ideologies, sinó entre els qui defensen el diàleg i els qui aposten per la confrontació. Entre els interessos i les estratègies d’uns i altres. Tant en l’àmbit independentista com en l’escenari polític espanyol. En aquest context és molt important no simplificar, estar atent als matisos. A la pluralitat de veus. Als gestos. Perquè si mai és bo caure en les simplificacions, aquests dies menys.

És l’hora de la responsabilitat de dos partits amb una llarga memòria democràtica i progressista

Per això em sembla molt significatiu que David Fernández, una de les veus més respectades de la CUP, vagi a contracorrent del seu partit i parli de la necessitat d’aprofitar «la segona oportunitat inesperada» pel diàleg que ofereix el pacte PSOE-Unidas Podemos. O que Jordi Sánchez, des de la presó, faci una encesa defensa de les solucions polítiques dialogades, malgrat que Junts per Catalunya no li posi gens fàcil a ERC. O que el PSC torni a insistir que Catalunya és una nació, i que ha de ser reconeguda com a tal dins d’un Estat plurinacional.

Són només paraules i gestos, però obren l’esperança que, al final, els qui aposten per la reconciliació guanyin la batalla. Aconsegueixin configurar una majoria social i política d’enteniment, com diuen ERC i PSOE en els seus comunicats, i no de confrontació, com volen els dos extrems, d’aquí i d’allí. Aquesta és la immensa responsabilitat de dos partits amb una llarga memòria democràtica i progressista. El dilema crucial d’ERC. O el coratge del PSOE a l’hora de defensar l’acord a la resta d’Espanya. La història dirà si han estat a l’altura.

* Periodista. Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.

Comentarios
Multimedia Diari