El dodecaedre estrellat. O: els misteris de la geometria sagrada

No penso pas entrar en la polèmica de si Gaudí era fill de Riudoms o de Reus. No penso entrar en la qüestió de si era francmaçó (tot i que hi va tenir relacions) o era un fervent religiós que mereix la beatificació.

Tot i que dit sigui de passada, ni la Francmaçoneria està renyida amb la religió, malgrat una història de bel·licositats mútues, ni Gaudí fou tan sant com alguns ens el volen presentar. 

Hi ha el famós cas del desnonament d’una casa seva que tenia a Riudoms a una vídua i els seus dos fills per manca de pagament, com ens va explicar Joan Torres Domènech en el llibre de lectura obligada: El Gaudí que no ens han explicat. Tampoc no cal entrar en la polèmica recent i absurda de si cal acabar o no la Sagrada Família. 

Si tinguéssim un mèdium capaç de contactar amb l’esperit d’Antoni Gaudí, és molt probable que ell mateix engegués a dida tant els que ho volen tot a terra i només quedi el seu bocí de Basílica, com alguns constructors recents que hi han fet algun nyap d’explicació difícil.
La construcció de la Sagrada Família és una obra extraordinària que cal enllestir segons el projecte ideat per un home que tenia ben clar els misteris de la Geometria aplicats a la construcció i, alhora, a la part més profunda de l’ésser humà.

Gaudí va més enllà d’Euclides, de Pitàgores, de Fídies, de tots els noms que han albirat que tot allò que existeix en l’univers es basa en els nombres i les mesures. Tota creació ho ha de tenir present, tant si fas arquitectura, música o poesia. Tot té un perquè. Res no és gratuït ni atzarós. Crec que cal estar ben orgullosos de la Gran Estrella que corona ja la Torre de la Mare de Déu a la Sagrada Família, tot esperant la il·luminació que dimecres que ve ens mostri una part de la gran concepció espiritual de Gaudí.

La documentació és clara: l’arquitecte va imaginar l’estel de la torre com un dodecàedre, un políedre regular format per 12 pentàgons estirats per les arestes perquè formin la figura d’un estel.

No està pas fet perquè sí.Aquesta figura geomètrica és un dels sòlids platònics apareguts al Timeu de Plató, un personatge pitagòric en un dels diàlegs que pràcticament és una classe de geometria mística.

Els cinc sòlids ens mostren els models de com va ser creat el cosmos i el dodecàedre és precisament la figura que té una posició constructiva més elevada.

Representa simbòlicament la quinta essència. De fet, Plató l’enumera com la cinquena figura geomètrica que Déu (el Demiürg, el Déu creador) va fer servir per a formar a l’Univers els 12 senyals o animals del cel, és a dir, les 12 constel·lacions o signes zodiacals.
Plató va atorgar a aquesta figura un cinquè element immaterial anomenat Èter. Per als clàssics una substància brillant que respiraven els Déus, a diferència de l’aire més dens que respiraven els mortals. 

Aristòtil afirmava que l’Èter era el cinquè element que es movia en el món supralunar, mentre que en el món manifestat, el món sublunar on ens movem els éssers humans, només hi conviuen els quatre elements.

Aquest substrat ens porta al simbolisme cristià bàsic per a entendre la formulació de Gaudí: la Mare de Déu és sovint coronada amb 12 estrelles per la referència apareguda en el llibre de l’Apocalipsi: «Llavors aparegué al cel un gran senyal prodigiós: una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles». (Ap 12,1).

Evidentment, tot plegat relacionat amb els 12 fills de Jacob i les 12 tribus d’Israel, com també s’esmenta en aquest mateix llibre i tots els simbolismes que giren al voltant del nombre 12: els 12 apòstols, les 12 hores del dia i les 12 de la nit, els 12 Déus suprems que es reunien a l’Olimp...

La pregunta que em faig és: la gent que passa pel carrer aqueferada amb les seves dèries, fins i tot la que visita indolentment la Basílica, el turista que és aquí perquè no sap com omplir el temps entre festa i festa (perquè al capdavall han convertit Barcelona en una barreja espantosa entre Lloret i Salou)... tota aquesta gent, l’importa gaire tot aquest misticisme simbòlic?

Periodista i escriptor excèntric
Nat a Vilallonga del Camp, centúria passada; periodista per vocació; lletraferit incansable. Radiofonista de quan aquesta feina era un ofici i no una carrera absurda i innecessària. Feréstec com ma padrina materna, amant de la música com el padrí matern que havia estat a l’Orfeó Reusenc. Amb habilitats màgiques com les de la padrina paterna i saurí com el padrí patern, que a més feia el pou on li deia el rellotge i hi trobava la veta d’aigua.