El dret a ser escoltat. Celebrem cada cop amb més entusiasme la trivialitat i la bagatel·la

Tenir el dret a parlar no pressuposa que tinguem alguna cosa a dir. La majoria de converses se’n van pel desguàs de la insubstancialitat. Són excuses per trencar el silenci que ens incomoda, perquè ens lliura a la pitjor de les companyies: nosaltres mateixos. La xerrameca és l’antídot, la vacuna per no haver de suportar-te.

Les paraules obren la gàbia de la soledat, que per la majoria és més una condemna que un privilegi. Parlar per no dir res és l’exercici més practicat. Si les paraules haguessin de guanyar-se el dret a ser pronunciades acreditant el seu valor a la terra hi regnaria un silenci gairebé absolut.

El camí que hem triat és el contrari. Celebrem cada cop amb més entusiasme la trivialitat i la bagatel·la. La tecnologia ha fet possible que violem els darrers espais on regnava el mutisme.

El silenci ha desaparegut de les nostres vides. El soroll de la conversa insubstancial i prescindible ha estat coronat rei d’aquesta monarquia de la lleugeresa que és el nostre dia a dia. Una de les mentides fetes veritat, a força de repetir-la, és que de tot s’aprèn alguna cosa. És una frase, com tantes, que actua com a placebo per fer front a la realitat més fonda. Hi ha pocs mestres i pocs llocs on aprendre. Igual que hi ha poques paraules que mereixin ser escoltades. Tots tenim dret a parlar però pocs s’han guanyat el dret a ser escoltats. El discurs que ensenya és aristocràtic i minoritari i aquests són temps de taberna més que d’acadèmia.

Penso aquestes coses amb motiu de la mort de Pere Llopart, el patriarca del cava del Penedès amb qui vaig tenir el goig de compartir taula, al costat d’altres amics, fa unes setmanes. Menges sàvies, aquelles que es crien i cullen a la vora de la teva arrel. Bona companyia. I un finestral ample que emmarcava una vista neta a la muntanya màgica del país, Montserrat. I les copes, és clar, anant-se omplint del cava Llopart, el segell de l’obra del patriarca. Un privilegi.

Pere Llopart presidia la taula. Els plats, endreçats a la manera clàssica, amanida, brasa i crema catalana i els primers torrons d’aquest Nadal estrany, van anar circulant mentre els entaulats parlàvem per no callar. Ara el temps, ara la política, ara els torrons. El patriarca callava. Pot ser escoltava, pot ser no. Però mentre les menges van ser protagonistes no li vam escoltar la veu. I així s’anava escolant el temps, entre la bona companyia i la intranscendència del que uns i altres deixàvem anar sense ordre ni concert. Així fou fins al darrer glopet de cafè.

Llavors l’ancià Llopart es va fer present amb la paraula i va exercir el dret a ser escoltat. I va explicar una vida d’aventures pròpies de l’home comú; fetes de privacions i sacrificis, de treball i somnis, d’infantesa i vellesa, d’ambicions i responsabilitats. I el fil de veu de l’home gran es va imposar sense cap esforç perquè a la taula es feu present la unanimitat invisible dels que hi érem per reconèixer al Pere Llopart el dret a ser escoltat.

Era una vida sencera la que aquell home ens servia a través de la paraula. La seva i la de tants d’altres, cadascuna amb els seus racons particulars. Però totes reconeixibles a través d’una sola quan s’explica bé. La d’un i la de tots. Totes iguals, totes diferents. Viure, fer, construir, haver florit i marcir-se. Vet aquí el camí per guanyar-se el dret a ser escoltat i que cada paraula et caigui als braços com una lliçó.

La notícia de la seva mort m’ha retornat a aquella taula gens llunyana. I a fruir d’una història ben explicada. I a la pregunta: qui té dret a ser escoltat? Qui té dret a segrestar-nos amb el nostre vistiplau l’atenció? Tothom? L’amo de la casa on estàs convidat? La persona d’èxit que ha sabut vendre cava excel·lent a tot el món?

La meva resposta és que aquest dret és fonamentalment el privilegi de la gent gran que ja té gravat a la nineta dels ulls el fotograma on hi cap una vida ja viscuda. El privilegi dels que quan tu hi vas ells ja tornen. Els senadors de la paraula són les arrugues i la proximitat de la mort, que accelera la voluntat d’agafar-se a la vida a través de la pròpia història i resumir el saber en frases senzilles. Per aprendre de la vida s’ha d’escoltar als que ja han viscut. La majoria de vegades preferim silenciar-los, posar-los un tap de suro a la boca que els silenciï. Però escoltant-los, la vida es desboca com quan obrim una botella de cava com les que feia el senyor Llopart. Descansi en pau.

Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.