El fals mite del 80%

«Anirem a la taula de diàleg a donar compliment al 80% dels catalans que volen un referèndum sobre la independència». Són declaracions del senyor Aragonès que vaig escoltar la setmana passada al Parlament. La majoria mitològica del 80%. «Som el 80%», «hi ha una majoria aclaparadora, quasi unànime», i tal i tal. És un mantra imposat pel relat independentista que repeteixen constantment: una gran majoria de catalans o bé són independentistes o bé se’n van a dormir cada dia somiant amb un referèndum sobre la independència.

És cert? Existeix aquest 80%? Sí, segur? Vegem-ho. Quants vots van obtenir els sis partits independentistes a les eleccions? Exactament, 1.448.901 vots sobre un cens electoral total de 5,4 milions de catalans i catalanes. O sigui, 1,4 milions és la majoria dels 5,4 milions de ciutadans amb dret a vot. I una majoria «del 80»! Ah caram, caram!

O una de dues, o les matemàtiques són una qüestió d’opinions, que no, o bé senzillament la tal «majoria del 80%» no existeix. Quan interpel·les els diputats independentistes sobre la fabulosa dissociació que hi ha entre els vots que tenen i el suport que somien tenir, primer hi ha un moment de silenci i perplexitat per, a continuació, entrar en el fangós terreny de les interpretacions.

Així, et diuen que «la meitat dels que voten socialista també volen un referèndum», o fins i tot que «un 25% dels que voten el PP també volen el referèndum». És a dir, el que venen a insinuar és que la gent és tonta i vota el contrari del que pensa. Absurd, literalment.

Si volem sortir del desastre a on ens van portar, aquells que es van inventar que tenien un pla secret de jugades mestre que durava 18 mesos hauran de començar a dir la veritat. I dir la veritat és reconèixer que la mitològica majoria del 80% que s’han inventat no existeix, que el que sí que existeix és una profunda divisió al poble de Catalunya sobre la qüestió d’una eventual secessió de la resta d’Espanya i que la millor manera d’abordar-la és afrontar aquesta realitat en lloc de dedicar-se a la literatura de ficció.

La resta és enganyar i portar al fracàs i a la frustració permanent els teus propis partidaris. Demanar, per exemple, una taula de diàleg al Govern d’Espanya i negar-la a Catalunya és, com a mínim, un exercici d’hipocresia de l’alçada d’un campanar.

Dir, com encara continuen dient, que hi ha «una via unilateral» que farà que la Unió Europa reconegui una eventual DUI (Declaració Unilateral d’Independència) d’esquena a la realitat democràtica i constitucional d’un Estat membre de la Unió com és Espanya és mentida, com sabem tots i totes, també el senyor Aragonès. I res de bo es pot construir a base de mentides i de falsos mites.

Aquí tan sols hi ha una solució factible. Primer, reconèixer-nos altre cop com a germans que podem discrepar, sí, però des del respecte i l’empatia al considerat altre. Segon, seure en una taula i arribar a un acord des del sentit de la realitat i la correlació de forces real (el que implica cessions per ambdues bandes però no demanar-li a l’altre el que saps que mai no et podrà concedir). Tercer, que aquest acord sigui votat pels catalans i catalanes i rebi el suport de dues terceres part del nostre poble (com quan es va votar la Constitució o l’Estatut).

Com més aviat ens hi posem més aviat arribarem a la línia de meta i serà el millor per a tots i totes. Però per fer-ho possible els ideòlegs independentistes han de deixar de mentir a la seva gent amb majories que no existeixen i amb plans i fulls de ruta que s’inventen a cop d’improvisació.

El Govern de progrés del president Pedro Sánchez ha demostrat prenent la decisió valenta dels indults que està disposat a fer el que està en les seves mans per superar el desastre del 2017.

Estan disposats a fer el mateix els dirigents independentistes? Perquè de moment l’única resposta que han donat als indults és negar el diàleg entre catalans que implicaria una taula de diàleg Catalunya endins. I així no anem enlloc.

Aprenguin dels errors que van cometre, moguin-se dels jocs florals i declaracions metafòriques que s’emporta el vent i facin política d’una vegada. El poble de Catalunya els ho agrairà.