El fantasma de la guerra torna a planar sobre les fronteres d’Ucraïna i Rússia

A Europa s’ha viscut aquesta setmana una escalada de tensió que ha recordat que el conflicte latent entre Rússia i Ucraïna pot esclatar en qualsevol moment i ha alertat del perill de les diferents interpretacions dels fets quan s’utilitzen en els jocs geopolítics.

Kíev considera que els seus vaixells han estat atacats i detinguts en aigües neutrals i Moscou assegura que els seus guardacostes van reaccionar a una provocació i a la violació de les aigües territorials russes. La comunitat internacional crida a la contenció perquè sap que espurnes com aquestes són les que encenen les guerres. 

Fa 5 anys de la revolta de la Maidan a Kíev contra la decisió d’última hora de l’aleshores president, Víktor Ianukóvitx, de fer-se enrere en el tractat que havia d’acostar progressivament Ucraïna a la Unió Europea. En cinc anys han passat moltes coses i Rússia ha reescrit manuals d’història i ha reeditat mapes amb canvis de frontera.

Ucraïna ha perdut la península de Crimea, que s’ha annexat a Rússia després d’un referèndum que la comunitat internacional no reconeix i aquí hi ha l’arrel immediata del problema al mar d’Azov, regulat per un tractat entre Rússia i Ucraïna del 2003 que estableix que són aigües internes dels dos països i de gestió conjunta. El fet que Moscou s’annexionés Crimea ha comportat que el Kremlin s’autoadjudiqués més drets sobre aquestes aigües.

«El retorn de Crimea al port natal» es va fer sense víctimes mortals però almenys 10 mil morts van venir després a l’est d’Ucraïna durant la guerra que va enfrontar el govern central de Kíev amb les repúbliques secessionistes de Donetsk i de Lugansk, on els tentacles del Kremlin s’havien anat infiltrant amb xarxes de polítics opacs i de dubtosos voluntaris que combatien perquè no es menystingués la població russòfona d’Ucraïna. El 2014 es va especular sobre si el Kremlin tenia l’objectiu de controlar tot el sud-est d’Ucraïna fins a Crimea, la costa nord del mar d’Azov.

No sabem si estem davant d’aquest escenari però les accions ara han vingut des del mar amb controls als vaixells ucraïnesos que passen per sota el nou pont de l’estret de Kertx –construït per Rússia– que estan ofegant els ports ucraïnesos del nord.

Res, però, no pot ser ni del tot blanc ni del tot negre. El Kremlin dirà que només es defensa dels desitjos expansionistes de l’OTAN cap a les seves fronteres o de l’amenaça, exagerada o no, de la ultradreta ucraïnesa o que combaten la ingerència occidental a la seva àrea d’influència. I a tot arreu s’hi barregen interessos econòmics i corrupció, guerres de sancions i una classe política lluny del poble que massa sovint creu que provocar conflictes dóna rèdits electorals.

I com a teló de fons de tota aquesta crisi hi ha el sentiment tan estès a Rússia que Ucraïna és com una germana petita que no és prou sobirana per decidir per si sola amb qui es vol relacionar. Un sentiment que es deu vincular amb el mal record d’un poble que diu que s’ha sentit humiliat o potser amb una mena de gen o tic imperialista, amagat però latent, i que de tant en tant ressorgeix quan el país mostra la seva grandesa.

Les autoritats de les dues bandes insisteixen en el fet que són pobles germans i molt barrejats. Tenen raó. Avui a Rússia hi ha molta gent que lamenta que durant un mes els homes russos d’entre 16 i 60 anys només puguin entrar a Ucraïna si van a enterraments perquè els agradaria poder arribar quan els seus parents encara són vius.

Fins i tot els polítics de les dues bandes citen la mateixa frase de l’escriptor Anton Txékhov: «Si al principi de l’obra a la paret hi ha penjada una arma, aquesta al final ha de disparar». En poc temps l’he sentida al cap de la diplomàcia russa, Serguei Lavrov, i aquesta setmana al president ucraïnès, Petró Poroixenko. Els polítics l’entenen de manera literal per alertar de l’excés de desplegament d’armament de l’altre. Txékhov, però, volia dir que en una obra artística no hi ha d’haver res que sigui superflu, que tot el que pot semblar casual l’autor ho ha posat allà perquè jugui el seu paper a l’obra. 

Nascuda a Salomó, Natàlia Boronat té un vincle molt fort amb el Camp de Tarragona, on torna regularment a carregar piles. Viu a Moscou i fa més de 20 anys que observa l’evolució de l’espai postsoviètic, primer com a estudiant i després treballant de lectora de català, guia turística i periodista. Ha col·laborat amb molts mitjans catalans i actualment escriu amb regularitat al diari ‘Ara’.