El fenomen del futbol femení als EUA

S’imaginen Vero Boquete en una pantalla gegant al bell mig de Barcelona anunciant qualsevol producte de moda? O que les seves samarretes de la selecció espanyola es venguin al costat de les de Xavi i Iniesta? De fet, molts de vostès es preguntaran qui és Vero Boquete. Doncs Vero Boquete és la millor jugadora de futbol que hi ha a l’Estat. La primera patrocinada per una multinacional, en el seu cas Adidas. Una jugadora que aquest any ha fitxat pel Bayern de Munic, després d’haver guanyat la Champions amb el Frankfurt. Però segur que molts de vostès ni ho sabien. Circumstancialment acabo d’arribar de Nova York, on he passat uns dies de vacances amb la meva família. L’estada allà ha coincidit amb la recta final del mundial de futbol femení que ha guanyat la selecció dels Estats Units davant del Japó.

Tot el que passa allà amb el futbol femení és impossible que passi aquí. Ni en el millor dels somnis. Els aparadors de les grans botigues d’esports les samarretes protagonistes són les de la selecció femenina de futbol: les de la portera Hope Solo, la de Carli Lloyd, capitana i autora d’un hat-trick a la final, Alex Morgan o Abby Wambach, comparteixen espai al costat de les Frank Lampard o David Villa, jugadors del New York City.

També és possible passejar per Times Square i que la selecció apareixi en pantalles gegants;o que els patrocinadors oficials les feliciti públicament a qualsevol canal de TV. Per cert, espectaculars les prèvies de la ESPN, canal temàtic d’esports estatal, on les analistes tècniques també eren dones.

O les audiències, ja que la final entre els Estats Units i el Japó van ser de rècord absolut. Mai a la història un partit de soccer havia tingut un seguiment tan gran. De fet, la Fox, canal que va emetre la final, va tenir una audiència superior als 25 milions, amb un pic que va arribar fins als 30, amb un share del 15 per cent, unes dades que superaven els 19 que van seguir els EUA-Portugal del Mundial del Brasil, o els 24 de la final entre Alemanya i l’Argentina. També superaven les de la darrera final de l’NBA, o les de les sèries mundials de beisbol. Una audiència només superada per la Superbowl o la final de la NCAA de bàsquet Universitari.

Que lluny estem de la seva visió de l’esport com espectacle i com a negoci.

Quina enveja. Sana, sí, però enveja.