El fi justifica els mitjans? El dilema que hem de resoldre

Contradicció. La defensa d’una causa noble pot provocar els efectes contraris als desitjats, precisament perquè es va decidir que no importaven quins eren ‘els mitjans’ per a conquerir-la 

24 agosto 2018 17:14 | Actualizado a 24 agosto 2018 17:20
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Cap frase pot resumir la complexitat que viu Catalu-nya. Però si hi ha una expressió adient, és aquell vell aforisme que la saviesa popular atribueix a Maquiavel: «el fi justifica els mitjans». Només així s’explica que un ‘fi superior’ justifiqui la utilització política de l’homenatge a les víctimes dels atemptats de la Rambla i Cambrils. Va ser així fa un any a Barcelona, només uns dies després de la massacre, i va tornar a passar en els actes de record del primer aniversari.

No cal entrar en detalls. Els lectors els coneixen. Teníem l’esperança (així ho vaig expressar en el meu últim article) que el dol i el respecte als qui hi van perdre la vida i als ferits fos suficient per firmar una treva. Sabem que no va ser així. Si uns i altres fa anys que viuen en la dinàmica del ‘tot s’hi val’ per aconseguir els seus objectius, per què ara havia de ser diferent? Pel fet d’haver-hi víctimes? Per què vam patir un atemptat islamista que ens unia en el dolor i en la defensa de la llibertat? Per què ja ens van causar una massacre d’aquestes dimensions l’any 1987 a Hipercor i vam compartir junts les llàgrimes i la indignació? Molts crèiem que eren motius prou sòlids per a la treva. Ni així.

La política del ‘tot s’hi val’, el problema de la nostra democràcia, a Catalunya i a Espanya

El que ha passat en la resposta als atemptats no és un capítol més de l’accelerada història dels últims anys. És el símptoma més evident, més trist, que el nostre mal és molt més profund del que ens pensàvem. I que en les arrels s’amaga el dilema moral que expressa l’eterna pregunta de si el fi justifica els mitjans. Crec que els dos pols que han intentat instrumentalitzar els atemptats han respost que ‘sí’, que les seves ‘nobles causes’ estaven per damunt del dolor i del respecte. Que l’aniversari era un escenari idoni per expressar-se. En forma de pamflet, de pancarta, de bandera, de manifestació o de ‘fotografia institucional’. Que era el dia per a les paraules gruixudes, fins i tot, per ‘atacar’ l’adversari.

Però quan s’abraça la idea de la ‘causa superior’ ja no hi ha possibilitat de discernir. S’aplica sempre. Perquè la raó està de la nostra part i no importa res més. Ni l’empatia amb els qui pensen diferent; ni la veritat quan no encaixa amb les nostres idees preconcebudes. I, de mica en mica, sense adonar-nos, fins i tot anem deixant de banda principis bàsics de la democràcia i la convivència. És com un pendent que sabem on comença, però no fins a on ens porta. La història està plena d’exemples de societats que així, lentament, van lliscar fins al desastre. Per això és tan important reaccionar quan s’encenen llums d’alarma. I la resposta als atemptats de Barcelona i Cambrils són això, senyals d’emergència.

Sense adonar-nos anem deixant de banda principis bàsics de la democràcia i la convivència

Estem a punt d’entrar en el primer aniversari d’una cadena de fets que tenen, precisament, com a denominador comú la frase atribuïda a l’autor d’El Príncep. La sentència segons la qual ‘el fi justifica els mitjans’ la va aplicar la majoria al Parlament a principis de setembre i també els poders de l’Estat en la seva onada de repressió. El dia 1 d’octubre, amb la brutalitat policial contra els votants al referèndum i, després, amb l’abús de la presó preventiva aplicada als líders socials i polítics del procés. És només el punt més àlgid de la política del ‘tot s’hi val’, el problema de la nostra democràcia, a Catalunya i a Espanya. Fa un any vam veure a on ens portava aquesta dinàmica i ara el risc és que, en recordar-ho, no fem res més que aprofundir en la confrontació.

Ens cal tot el contrari. Analitzar com hem arribat fins aquí. I veure com la defensa d’una causa noble, ‘el fi’, pot provocar els efectes contraris als desitjats. Precisament perquè es va decidir que no importaven quins eren ‘els mitjans’ per aconseguir-lo. 

És un dilema polític, però també ètic, que, possiblement, la política i la societat catalana no s’ha plantejat en prou profunditat. Un dilema que es va mostrar amb tot el seu dramatisme quan havíem de recordar en silenci i respecte a les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. I alguns van preferir el soroll de la seva causa.

 

Josep Carles Rius és periodista. Professor, autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a ‘Mestral’, ‘El Pati’, ‘El Periódico’, TVE, ‘La Vanguardia’, ‘Público’ i ‘Eldiario.es’.
 

Comentarios
Multimedia Diari