Más de Opinión

El finançament de les universitats

Les aportacions anuals de la Generalitat a les universitats catalanes s’han de justificar per les externalitats positives relacionades amb la recerca i les millors oportunitats d’ocupació dels joves a causa d’una bona formació universitària
 

Agustí Segarra

Whatsapp
Agustí Segarra

Agustí Segarra

El Consell de Ministres del govern de Pedro Sánchez ha donat el tret de sortida a l’avantprojecte de Llei Orgànica del Sistema Universitari, la LOSU.

Sembla que l’aprovació de la nova Llei d’Educació, coneguda per molts com llei Celaá, fa uns mesos, hagi animat el govern espanyol a tirar endavant una nova aventura parlamentària de resultat incert.

Arribar a bon port no serà gens fàcil. Les normatives educatives solen tenir una complicada tramitació parlamentària, atès que tenen una forta càrrega ideològica; les seves competències solen estar en mans de les comunitats autònomes; afecten amplis col·lectius -estudiants, famílies, professors, etc.-; i, per si fos poc, en el cas de les universitats pot afectar els privilegis de professors i catedràtics. Aquesta vegada seria desitjable un esforç per part de tothom per buscar més suports parlamentaris a l’hora de donar suport a la futura llei disposició universitària. Tot i els entrebancs que es trobaran pel camí, el ministre Castells es mostra optimista al respecte.

A aquestes altures, ningú discuteix que davant els canvis experimentats per la societat es fa imprescindible unes regles de joc que permetin un reviscolament de les nostres universitats. El govern de les universitats, allò que ara anomenem ‘governança’, i el finançament seran els dos temes estrella de la nova llei. Una cosa està molt lligada a l’altra. La capacitat de les universitats per captar recursos públics i privats estarà molt relacionada a la seva capacitat per dur a terme estratègies de futur i establir relacions estables amb les empreses i els organismes públics.

Les universitats públiques s’han de comprometre més amb la societat. No poden tancar-se en la seva torre d’ivori entretingudes amb el Teams.

Una major autonomia en la presa de decisions estratègiques real i una major rotació en els càrrecs afavorirà la seva excel·lència i, de retruc, de ben segur permetrà captar més recursos externs. Com a principi general, les aportacions anuals que fa el govern de la Generalitat a les universitats catalanes s’han de justificar per les externalitats positives relacionades amb la recerca i les millors oportunitats d’ocupació dels joves a causa d’una bona formació universitària.

Els universitaris hem de ser conscients que tan  important com la quantitat dels recursos a l’abast és l’eficiència i el rigor amb què nosaltres serem capaços de gestionar els recursos que surten de la butxaca dels contribuents

Des de la crisi del 2008, la política de retallades aplicada per la Unió Europea va donar lloc a una gran caiguda dels recursos destinats a les universitats públiques, sobretot aquí a Catalunya. Aviat es van reduir les aportacions de la Generalitat a les universitats públiques. L’any 2012, el ‘govern dels millors’ del president Artur Mas, de la mà de consellers neoliberals com ara l’Andreu Mas-Colell (Economia) o el Boi Ruiz (Salut), va intentar compensar la caiguda de les aportacions de la Generalitat amb una pujada del 66% de les taxes i els preus a càrrec dels estudiants. Aquesta pujada dels preus sense precedents només va servir per barrar l’accés a la universitat a molts joves, eliminar la tradicional funció d’ascensor social de la universitat catalana, i fer menys competitives les nostres universitats públiques.

L’any 2015, les universitats catalanes eren les més cares de l’Estat espanyol i estaven entre les més cares d’Europa. La mitjana dels ingressos per taxes i preus universitaris a Catalunya era de 2.123 d’euros per estudiant, mentre a Madrid era de 1.715 i a Galícia de només 832. Aquestes diferències posen en relleu la situació precària que han travessat les universitats catalanes durant els darrers anys, sobretot quan les comparem amb les alemanyes, franceses o italianes on la gratuïtat de l’ensenyament superior és gairebé total.

Davant d’aquest panorama no ens ha de sorprendre que els rectors i les rectores de les universitats catalanes varen denunciar la situació crítica de les finances universitàries dels darrers anys. Segons deien al seu comunicat, si l’any 2009 el finançament de la Generalitat a les universitats era de 908 milions d’euros, l’any 2017 havia caigut a 766 milions d’euros.

Malgrat la caiguda dels recursos registrada entre 2011 i 2017, en termes de productivitat i excel·lència el nostre sistema universitari no ha deixat de situar-se per damunt de la resta de l’Estat, i segueix sent en molts aspectes un referent internacional.

De cara al tràmit parlamentari, es parla d’assolir un compromís dels governs d’aportar a les universitats públiques al voltant de l’1% del PIB, una xifra que encara ens situaria un 15% per sota de la mitjana europea. Benvinguts siguin els recursos! Ara bé, els universitaris hem de ser conscients que tan important com la quantitat dels recursos a l’abast és l’eficiència i el rigor amb què nosaltres serem capaços de gestionar els recursos que surten de la butxaca dels contribuents.

Temas

Comentarios

Lea También