El fons del diàleg pendents d’una conversa més enllà del faristol

Pendents del que hi ha darrere de cada passa de Quim Torra. Haver anat a Berlín a parlar amb Puigdemont i estar pendent de passar per la presó a veure exconsellers són gestos i accions carregats de simbolisme

21 mayo 2018 11:25 | Actualizado a 21 mayo 2018 11:45
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Rebre una salutació d’algú que es queda assegut, sigui home o dona, és una ofensa de primer grau en la qual poca gent repara, habituats com estan a la falta de civilització del món.

La reflexió és del filòsof italià, traductor de textos clàssics i bíblics, Guido Cerenotti (Torí, 1927) i la recull al llibre acabat de publicar en castellà Los pensamientos del té.

Reflexions mentre l’home beu una tassa de te verd de la Xina. Amoïnat per la salutació, que en temps com els actuals en què allò simbòlic ha agafat tant de pes, em sembla bo de destacar.

I em ve al cap un llibre de vell que rondava per casa on amb una mena de dibuixos com d’auca s’assenyalaven les normes de cortesia i educació. Com ara saludar. Diu Cerenotti que saludar mentre estem asseguts és més propi de l’hampa, d’ambients de mala vida. Ho acabem fent normal si desdibuixem la frontera.

En general ja no s’ensenya a saludar als nens petits, es queixa. Quan hi ha una visita, la canalla només sap adreçar silencis obtusos o «grolleries com els micos».

Aquests pensaments del te, que no hem de confondre amb les frases de les galetes, miren de fer-nos reflexionar sobre aspectes de la vida quotidiana que tenen un efecte en la vida social i, si volen, en la política.

Des que tenim nou president de la Generalitat (i a falta que aquest dilluns vagi a visitar els presos polítics, dos d’ells, Turull i Rull, triats com a consellers del nou Govern), vivim pendents del símbol que hi ha darrere de cada passa.

Haver anat a Berlín, a entrevistar-se amb el president Carles Puigdemont, haver-se mobilitzat, com a primer acte, denunciant els set mesos de presó dels Jordis, haver pres possessió en família, sense penjar-se el medalló presidencial i estar pendent de passar per la presó a veure els membres de l’anterior Govern són gestos, accions carregades de sentit simbòlic.

La idea de la restitució, de provisionalitat i de connexió amb la legitimitat de Puigdemont marquen l’arrencada d’un mandat que es promet bicèfal. I entre els pensaments del te de la salutació, la felicitació en pot ser la continuïtat.

Ja és gairebé tradició preguntar als presidents de la Generalitat si han rebut la felicitació de Moncloa o dels dirigents de Madrid. De la mateixa manera que Xavier García-Albiol va baixar des del seu escó per felicitar Quim Torra acabat d’investir, la trucada de M. Rajoy no acaba d’arribar. Es parlen via faristol.

L’un diu que fixin dia i hora per parlar i l’altre diu des de Sofia (d’on Rajoy va marxar cametes ajudeu-me, per no coincidir amb el president de Kosovo, que Espanya no reconeix encara) que està disposat al diàleg.

I posats a dialogar, tal com es pregunta Ignacio Sánchez-Cuenca a La confusión nacional, per què es van malbaratar les oportunitats que hi va haver abans i després de l’1 d’octubre? Sánchez-Cuenca planteja un seguit d’idees que podrien donar sentit al diàleg i que busquen resoldre l’actual conflicte polític que vivim.

Passen, segons ell, per una primera proposta de canvi de l’statu quo territorial intern de l’Estat, sotmesa a un referèndum a tot Espanya, que si no s’aprovés a Catalunya podria donar ales a un referèndum aquí sobre la independència.

Però a banda de la proposta de Sánchez-Cuenca per què no es va aprofitar el diàleg abans de l’1, el 3, el 10 o el 28 d’octubre? Per què es diu que el referèndum era il·legal i un cop fet es diu que no va tenir prou suport? 

L’episodi de Tabarnia (segregar una part de la República catalana) vol dir que ja s’accepta que els catalans tenen dret a l’autodeterminació, a banda de la resta de ciutadans de l’Estat? És allò que s’ha estudiat com a «secessió recursiva».

Per què es diu que es vol reformar el codi penal perquè sigui delicte el que ara no ho és i al mateix temps hi ha presos i exiliats? I encara hi ha molts més interrogants? Però com diu Ceronetti: «Haver obligat la Natura a adaptar-se a la línia recta ja és una culpa que li pot costar a la Humanitat una condemna a mort més que justa». 

 

Periodista Dirigeix i presenta ‘Més324’ (TV3) i col·labora a Catalunya Ràdio, on fa el programa ‘Líquids’ i n’havia fet altres com ‘L’oracle’. Va començar a Ràdio Salou i va ser promotor de Canal Reus TV.

Comentarios
Multimedia Diari