El futur de l\'art

Llegeixo que la manca de recursos econòmics institucionals que fins abans de les dràstiques retallades permetia sobreviure als artistes que s’aixopluguen en el denominat oficialment «art contemporani» –abstractes i derivats– els ha portat a «exigir a les institucions públiques un capgirell envers el futur de l’art i la cultura».

És per aquesta causa que «l’Associació Catalana de Crítics d’Art, l’associació de galeries Art Barcelona, l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, l’Associació Professional de la Gestió Cultural de Catalunya, el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, l’Institut d’Art Contemporani Grup Catalunya, i la Xarxa d’Espais de Creació i Producció de Catalunya, han creat un manifest que deixa al descobert la preocupació d’un grup de professionals» (Revista Núvol, el digital de l’art, 9-3-2015).

A partir del mitificat Maig del 1968, i amb la caiguda de De Gaulle i l’arribada al poder de Georges Pompidou a la presidència de França, el món de les arts figuratives pròpies de la cultura occidental van quedar sentenciades a la marginació, desprestigiades pel nou professorat a les Escoles de Belles Arts, i les exposicions dels artistes figuratius contemporanis van deixar de ser comentades per la crítica especialitzada i menystingudes i ignorades en els mitjans de comunicació.

Com a conseqüència d’això, les més prestigioses galeries d’art de Londres, París, Milà, Roma, Barcelona i Madrid van anant tancant les portes, per donar pas a noves galeries –subvencionades, ai!– programades per exposar en exclusiva els esoterismes abstractes, què no han trobat el suport econòmic dels col·leccionistes. Cal preguntar-se que quedarà de tot plegat...

Jordi Pausas

(París)