El grup Joan XXIII i l'Església laica

El dimecres 26 de novembre hi va haver un acte molt especial al Centre d’Amics de Reus. Era la cloenda del grup Joan XXIII, també de Reus, que després de 12 anys de treball reivindicant una Església més laica, pobra i progressista, plega com a grup, tot i que pensen continuar «empenyent el carro» d’altres maneres.

Era l’any 2002 quan quatre persones ja grans, un dissabte que sortien de la missa de la parròquia de la Sang, es van trobar parlant del desencís que sentien d’aquest cristianisme acomodat, de preceptes més que d’acció, de luxes més que de la pobresa que predicava Jesús... La Magdalena, l’Enriqueta, el Josep i l’Enric es dolien de la jerarquia eclesiàstica convertida en poder més que en servei, de la marginació de les dones dins l’Església, tot i que el 80% de la feina la fan elles, de la falta de motivació dels joves davant l’encarcarament, allunyat de la seva realitat, del poc cas que es fa dels seglars... Aquestes quatre persones ja coneixien Cristianisme segle XXI, un col·lectiu de grups cristians crítics amb l’actual Església. Havien anat a alguna sessió, i això els va empènyer a crear un grup semblant a Reus. També els empenyia la força i l’ambient d’un cristianisme progressista que havien viscut amb la creació als anys 70 de la Comunitat de la Sang, impulsada de bon començament per Josep Bofarull.

La pregària i la reflexió serien la bandera del nou grup, sota el mantell evangèlic del Concili Vaticà II. Per tant, el nom que els esqueia era el del Papa que el va promoure: Joan XXIII. Així, després de molts mesos de treball i diàleg, el gener del 2003 van treure un manifest anomenat Per una Església en el nou segle, on expressaven sense pèls a la llengua tot el seu malestar per aquesta Església encallada. Entre moltes coses deien: «Ens dol observar la por a la llibertat i a la intel·ligència manifestada per una part de la jerarquia catòlica i que manté en silenci molts preveres i seglars [...]. Ens dol una Església més preocupada per predicar Jesús des d’una òptica ortodoxa que no pas actuar com Ell [...].»

Van rebre 62 respostes de suport i, és clar, també signes de rebuig de cristians laics, capellans i fins i tot algun bisbe que no cal esmentar. Ells, però, continuaven endavant i el grup va créixer molt de pressa. Van organitzar conferències, taules rodones i una sèrie de fòrums on van convidar els teòlegs del país més importants d’aquest moment: José Ignacio González Faus, Juan José Tamayo, Hilari Raguer, Lluís Bosquets, Josep M. Castillo, Juan A. Estrada, Josep Gil, Joan Godayol (bisbe emèrit d’Ayaviri-Perú)... Van coordinar trobades ecumèniques amb altres cristians i pregàries al peu del campanar de Reus. Estranyament, el Full Parroquial no es va fer mai ressò del que organitzaven, tot i ser part de la comunitat cristiana i estar emparats sota el mateix Déu. Val a dir –i ells ho agraeixen molt– que el bisbe Jaume sempre els va rebre i els va escoltar. I ara els proposa que tots els documents del grup formin part de l’Arxiu de la Diòcesi de Tarragona.

Aquest estiu va morir una de les integrants del grup, la Magdalena Monteverde. Mesos abans ja havien decidit junt amb ella que el grup s’acabaria aquesta tardor. Amb el nou Papa, diuen, hi ha signes d’esperança per un cristianisme més laic, més de peus a terra, més crític. I, al cap i a la fi, era això el que demanava el grup.

El dia de la cloenda la sala era plena a vessar, amb més d’un capellà de les parròquies de Reus. Va presentar l’acte el representant d’Església Plural, Joan Oñate, que també es va mostrar esperançat amb els nous signes cap a una Església on els laics tinguin més a veure que no pas fins ara. Aquesta va ser també la xerrada que va donar el teòleg Josep Gil, valent i eloqüent, defensant el paper de la dona i la laïcitat, per un cristianisme més evangèlic i adaptat als nostres dies, sense el poder de la jerarquia. La segona part de l’acte va ser un homenatge a Magdalena Monteverde, amb una carta que va escriure la seva filla i un acte d’agraïment per part del seu fill cap als components del grup. Tots dos ressaltaven la immensa generositat i valentia de la Magdalena i la força i l’energia que l’empenyia a treballar pels seus ideals: un cristianisme més a prop de les persones.

El moment del comiat de Joan XXIII el va encetar l’Enriqueta Prats, que va fer un petit repàs del grup i va ressaltar les dificultats dels primers anys, la sintonia entre els membres i la dedicació i l’acollida que sempre van tenir a casa de la Magdalena. També va parlar el Josep Claramunt i l’Enric Prats, tots ells –que ara ja han sobrepassat els 80 anys i algun els 90– impulsors i ànimes del grup, amb la ment ben clara i amb uns objectius i ideals que titllaria de revolucionaris, com a mínim quan els van donar a conèixer, perquè era lluitar contra un estament que semblava impossible de moure de lloc. Durant tots aquests anys, un seguit de persones han treballat amb ells. Però tots veuen que els temps estan canviant, si més no, hi ha signes d’esperança.

I, com diu l’Enriqueta, és curiós que tot allò que més d’un no els deixava dir, ara ho diu el mateix Sant Pare. Per tant, la feina del grup està més que feta.

Felicitats a tots. I això no s’acaba, perquè ells, tot i l’edat avançada, continuaran empenyent aquest carro ple d’esperança cap a una Església més de servei i menys de jerarquia.