Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

El llibre, el refugi. La llibreria, l'asil. I la biblioteca? Un tros de cel

El futur. Felicitats a totes les llibreries, sobretot a les que amb tossuderia i miraculosament continuen endavant. Reflexionem, però: ni el llibreter més antipàtic (en tenim) no li farà ombra a l’hipermusculat George BezosLa mirada

Lali Cambra

Whatsapp
El llibre, el refugi. La llibreria, l'asil. I la biblioteca? Un tros de cel

El llibre, el refugi. La llibreria, l'asil. I la biblioteca? Un tros de cel

Ahir, 8 de novembre, va ser el Dia de les Llibreries. Felicitats a totes elles, sobretot a les que amb tossuderia i miraculosament continuen endavant. I gràcies, gràcies a totes elles, les que hi són i les que hi van ser. En un dia de reflexió com el d’avui, i després de les estridències, bajanades, poca-soltades i exercici públic d’indignitat moral i abstinència intel·lectual d’una bona part dels candidats polítics en aquesta campanya electoral, res millor que saber que sempre hi ha un refugi en un llibre i que hi ha una llibreria on demanar asil.

Per novè any consecutiu, les llibreries afiliades a la Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters (CEGAL) celebren aquest dia per posar en valor el tracte personal, exclusiu i proper que ofereixen. El lema d’enguany ha estat «Les llibreries ens toquen» i pretén també ressaltar l’important paper que exerceixen aquests espais en els seus barris, pobles o ciutats, on no només actuen com a centres de dinamització cultural sinó que són punts de trobada imprescindibles per a la creació de comunitat. També, incideix en la idea de contacte, és a dir, assenyala als llibreters com a persones de confiança que es preocupen per conèixer als seus lectors, els orienten, els ajuden i els tendeixen una mà.

Jo soc poc que em toquin, però he de defensar les llibreries com lloc d’asil. Psicològic, però físic també. Si soc fora de casa o de la feina i tinc una estoneta lliure, la visita a una llibreria per a tafanejar novetats, per a veure l’ambient o per estar durant uns moments en calma, és obligada (com obligat l’exemplar que acaba caient sí o sí). La visita a la llibreria és obligatòria quan canvio de país. Llavors la curiositat es fa estudi de camp i la visita s’allarga, així com el nombre d’establiments (els exemplars que cauen queden limitats a pes i volum). La necessitat d’asil és més urgent, per contrarestar l’allau d’informació sensorial que suposa un país nou. M’agrada l’olor de llibre als matins. I al migdia. I a la nit.

Entenc que aquesta idea de contacte vol posar accent també en la seva Nèmesi: encarregar per internet el llibre a l’empresa de Bezos i rebre-ho a casa o anar a recollir-ho en un armari de color taronja encapsulat entre una benzinera i un tren de rentatge de vehicles o en una estació de tren qualsevol. Que, d’acord, podrà ser pràctic rebre el darrer best-seller sense haver de perdre el temps, però reconeguem-ho, ni refugi, ni asil, ni pausa, ni reflexió.

Reflexionem, però: fins i tot el llibreter més antipàtic, que haberlos haylos (no ens enganyem), no farà ombra a l’hipermusculat George Bezos. Vaig llegir recentment una llarga investigació tant d’ell com de la seva empresa (al New Yorker), ara mateix la segona en nombre de treballadors dels Estats Units després de Walmart. No paga impostos federals, impedeix sense escrúpols que els empleats es sindiquin, les condicions laborals són alarmants, les pressions a empreses externes subcontractades perquè els paquets arribin en temps rècord han provocat accidents de trànsit mortals i té un comportament de monopoli dictatorial vers les empreses els productes de les quals comercialitza (330 milions de productes, que es diu aviat). A Seattle, on Amazon s’estava expandint, la ciutat va voler introduir un impost a les grans empreses per a poder oferir sostre a la gent que viu al carrer. Amazon va amenaçar amb marxar de la ciutat. L’impost es va oblidar.

El nombre de sensesostres va créixer un 4% l’any següent. I val, és el propietari del Washington Post, potser el primer dels primers en la llista negra del president Trump. Però la primera cosa que va fer en Bezos com a propietari és deixar els beneficis que cobraran els seus periodistes en jubilar-se sota mínims.

Diguem-ne que entre un llibreter (antipàtic i tot) i Bezos, no hi ha color, oi?

Si el llibre és un refugi i la llibreria un lloc on demanar asil, us podeu preguntar, què és la biblioteca. Ah, doncs llavors la biblioteca haurà de ser un tros de cel, no? Reflexionem.

*Lali Cambra treballa a Metges sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sud-amèrica. Abans de fer de corresponsal per mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar de periodista a Tarragona. 

Temas

Comentarios

Lea También