Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El mal ofici

«No tenir cap idea i poder-la expressar, això fa al periodista». Aforisme incòmode escrit fa més de cent anys pel periodista i escriptor austríac Karl Kraus (1874-1936)

Jaume Nolla i Martí

Whatsapp

Conec personalment la majoria dels qui participem en aquesta contraportada del Diari i, amb una bona part de la colla, hem compartit estudis i hores de ràdio en dues emissores avui reduïdes a la seva mínima expressió: Ràdio Reus i Ràdio Salou. Ambdues van ser capdavanteres en ser una veritable escola professional de periodistes i radiofonistes.

A Salou va néixer una primera versió del Sr. Marcel·lí del Versió RAC1, al costat de Iolanda Garcia, Annal Fabà i Josep M. Alberich, un gran professional, aquest darrer a qui no se li ha fet mai justícia, essent com és el creador d’un dels programes de ràdio més populars a casa nostra: La nit violeta. 

Per què bons locutors, com per exemple Montse Llussà, que podeu llegir de tant en tant també en aquesta contra, ens hem de guanyar la vida fora del Camp de Tarragona? Doncs perquè algú, intencionadament, ha destruït les ràdios que ens van veure créixer i que podien tenir molt de futur ensenyant les noves generacions.

Fa uns anys, Josep M. Martí va proposar crear una emissora privada en català a dins de l’esperpèntica i centralista Cadena SER, tot fent servir les emissores existents ja al territori i quan aquestes tenien encara molta audiència. Evidentment, Madrid sempre va tenir una resposta negativa. És un dels molts ‘no’ que vénen habitualment de les Espanyes.

Pel que fa als diaris: per tal de tenir una premsa realment independent, cal recordar al lector que convindria comprar el diari cada dia. D’altra manera, amb quina garantia es pot fiscalitzar el poder (tant l’econòmic com el polític)?

Una vegada vam fer un programa de ràdio a la facultat de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i quan vam demanar als més de 100 estudiants reunits (per força) a l’aula magna quants d’ells llegien el diari cada dia, no van arribar a deu els qui van alçar la mà. Aleshores, què hi ensenyen? 

Karl Kraus, que era molt crític amb aquest ofici, també deia: «Els periodistes escriuen perquè no tenen res a dir, i tenen alguna cosa a dir perquè escriuen». I massa sovint és així. Potser perquè convé quedar bé amb l’amo o amb aquells que en un moment donat et poden dur un plat a taula. En aquest ofici, ara més que mai, qui té el cul llogat, no seu quan vol.

El mateix Kraus va patir a la Viena de la seva època l’ostracisme més roí per part de la premsa del moment. Però el seu esperit crític va vèncer i ens arriba avui amb la mateixa força.

El periodisme actual (i el de fa 100 anys també) és majoritàriament un despropòsit. El fet que en diguin «Ciències de la Comunicació» ja et demostra que cal fer servir un eufemisme per explicar que aquí es pot perdre la dignitat en qüestió de minuts.

El periodisme i, per extensió, la tasca del locutor o presentador, des del que llegeix (o llegia) esqueles fins al que fa entrevistes o presenta música, no és una carrera universitària.

És un ofici. Un ofici que s’aprèn treballant al taller (a les redaccions dels diaris o als estudis de ràdio).
Conscientment o no, aquestes facultats ‘científiques’ només creen autòmats trepanats. Quan he treballat al territori, vaig arribar a ser l’únic que feia preguntes a les rodes de premsa. Els altres es limitaven a prendre apunts o a fer un resum del dossier que s’hi presentava. 

Tot allò que s’ensenya a les facultats de periodisme és palla en un 90%. És com si un fuster hagués d’anar a la facultat i no veiés un bocí de fusta fins que no tingués el títol. Tret dels més espavilats que ja en tenen la vocació, només serveix per augmentar les llistes de l’atur o els gabinets de «comunicació» (ergo, de propaganda) de partits polítics, ajuntaments, diputacions... pervertint encara més una feina ja prou malvista des dels seus inicis.

La realitat que ningú no diu és que caldria tancar la meitat de facultats de periodisme. Només serveixen perquè algú amb bons padrins es tregui un sobresou ensenyant inèrcies inútils. 

Sobra gent en aquesta professió. Probablement, jo i tot. Però jo hi sóc per fer nosa, com en Kraus, per dir allò que molts no gosen dir. Tanmateix, hic et nunc, no hi ha gran cosa a fer.

Jaume Nolla i Martí: vaig aprendre l’ofici de ‘radiofonista’ primerament en emissores municipals (Radio El Morell i Ràdio Capital de l’Alt Camp) i, posteriorment, a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Després de passar per Ràdio Barcelona i Catalunya Ràdio, fa un grapat d’anys que bellugo per RAC1. Avui dia, qui vulgui aprendre l’ofici com s’havia fet sempre, té mala peça al teler.

Temas

Comentarios

Lea También