El mestre Puyal. Un llegat comunicacional de primer ordre que mira cap al futur

El 2 de març de 2010, Joaquim M. Puyal va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili. Feia temps que tenia la proposta damunt de la taula, però abans del discurs d’investidura d’acceptació del birret, es va voler doctorar per la via del treball, l’esforç i la recerca.

Abans per la via dels mèrits que per la dels honors, en definitiva, defensant la seva tesi i doctorant-se en Filologia per la Universitat de Barcelona. Va assolir no només el cum laude per unanimitat, sinó el Premi Extraordinari.

Ell és així, dit planerament: té uns principis, i no en té uns altres com a l’acudit de Grouxo Marx que la política desafortunadament ens obliga a recordar fins a l’extenuació. Els grans valors els hem trobat en les retransmissions de futbol que ara acomiada. L’alta competició treu molta bilis, però Puyal l’ha passada per la Thermomix i l’ha transformada en fair play, en respecte a l’adversari, en saber perdre, i en el que és encara més difícil: saber guanyar.

Al costat d’aquesta exigència moral, l’exigència professional, però també cívica, de parlar el millor català, començant per inventar-se el vocabulari futbolístic que li calia per fer allò que el 1976 no s’havia fet mai, que era retransmetre per ràdio un partit de futbol en un idioma que encara no havia debutat a les cotes més altes d’audiència.

Va traduir girs argòtics, va exhumar paraules enterrades als diccionaris i va descobrir fórmules magistrals com el cèlebre «s’escapoleix de l’escomesa». També hem incorporat al registre quotidià frases fetes que ell ha divulgat: «hi posem més pa que formatge», «ens hi juguem un pèsol». O preguntem amb la humilitat per la proa, «que potser?», «diries que?».

L’exigència de preservar la llengua parlant-la el millor possible va treure el cap al discurs de la URV i aquesta exigència ja l’havia portat a la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

No és una hipèrbole l’apel·latiu de mestre Puyal. Ha creat molta escola. Són deixebles seus i bé que se’n reclamen Jordi Basté, Antoni Bassas, Eduard Boet, Manel Fuentes, Mònica Terribas... Hi ha un estil Puyal de fer periodisme, el que ell ha demostrat en la pràctica però molt ben apuntalat en l’acadèmia.

No para de fer recerca i s’empesca tants projectes, que no he volgut enfocar aquest article des del seu comiat de la TdP, sinó des d’allò amb el que ens sorprendrà agradablement. Això sí, deixant constància del que ha arribat a fer en aquests 40 anys per la comunicació, la universitat, l’esport, la llengua. I la suma total de tot i més: el que ha fet pel país. L’honoris causa de la URV li ho va reconèixer, com tot el palmarès de premis que guarda però no se’n vanta, des dels Ondas a la Creu de Sant Jordi.

Hem començat l’article amb Tarragona i al Tarragonès l’acabem. L’amic Quim ha vingut força vegades a Torredembarra, hem passejat i hem compartit àpats badant davant dels blaus que l’horitzó divideix en dues tonalitats.

Últimament, a la platja de la Móra, que és neta, plàcida, sostenible i té un dels millors restaurants amb vistes de la comarca, el Moramar. Li agrada tant tot això que hi fa alguna escapada buscant el mar i un arròs gustatiu i contemplatiu. El dia 13 de maig vam fer una paella al peu de l’Albufera. L’acompanyàvem a l’última retransmissió d’un desplaçament del Barça, al camp del Llevant.

La història també s’escriu en caps de setmana inoblidables.

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.