Más de Opinión

El meu amic Lluís

Un valent. Permanentment inquiet. No ha pogut prescindir de prendre posició i això des de fa anys. El dia 22, quan la jutge l’escolti, tindrà al davant un convençut que el món pot canviar si tu ho vols

Griselda Pastor

Whatsapp
El meu amic Lluís

El meu amic Lluís

Ha fet els seixanta anys però segueix com si el temps no tingués importància. És un home valent com ho són els infants que no escolten el que diuen els grans. Permanentment inquiet. No ha pogut prescindir de prendre posició i això des de fa anys.

Ell tenia les claus per alliberar els cadenats d’aquells tres objectors amb les seves pancartes que, enfilant-se sobre el Roger de Llúria, van posar Tarragona a la llista de les primeres protestes democràtiques contra la mili obligatòria.

Eren els anys setanta i amb la protesta del Josep Maria Font, l’Agustí Llaurador i el Joan Gómez naixia un moviment civil i no violent que va voler sumar-se a l’esforç de molts altres perquè aquella «Candidatura per la Participació dels veïns» tingués dos regidors al primer Ajuntament democràtic presidit per l’immortal José María Recasens.

El dret a l’objecció o el rebuig a l’OTAN són al currículum d’en Lluís Pastrana; moltes hores de dejuni i de sol amb pancartes semblants a les que avui volen acompanyar-lo fins als jutjats. El dia 22, quan la jutge l’escolti, tindrà al davant un convençut que el món pot canviar si tu ho vols.

Des del «Silenci per la Pau» contra l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN fins al «silenci... rebel·leu-vos» ha passat molt de temps. Hi ha hagut un referèndum, detencions, exiliats, presos polítics i quatre mesos llargs d’un judici que molts han seguit a la televisió i que en Lluís i els seus companys van viure cada dia, de les deu del matí a les sis de la tarda davant la porta del Tribunal Suprem.

En el seu relat, aquesta porta és un món en petits moviments de cotxes policials que tapen les pancartes als passants, de senyors ben vestits que escupen frases d’odi a les orelles dels protestants. Quatre mesos de rebel·lió en silenci dels quals pocs han parlat.

Amic de Vicenç Ferrer des de l’any 1981, la passió per l’Índia l’ha convertit en un intransigent davant de la injustícia.

Aquest abril, en Lluís va rebre la visita d’uns policies bons que volien que retirés les pancartes contra els mossos racistes que han insultat el jove Wubi, perquè era negre, (segons denúncia de SOS Racisme de 2020) o contra aquells altres dolents que han buidat ulls disparant massa amunt en una concentració.

La Policia l’acusa d’injuriar-los perquè als cartells del seu balcó reclama que «l’escòria» i els «delinqüents» quedin fora del cos de Policia catalana.

La jutgessa decidirà

A la jutgessa li tocarà decidir si és un delicte o no insultar un jove pel color de la pell i si és un agreujant fer-ho portant un uniforme. A la jutgessa també li correspondrà saber si les defenses policials poden causar danys tan irreversibles com buidar un ull.

I sobretot si denunciar aquests fets des del balcó de casa és un insult que ha de ser condemnat per un jutjat o un gest polític que mereix, dels caps del cos i del nou govern, una resposta a l’altura del país democràtic que volem ser.


Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.

Temas

Comentarios

Lea También