El meu granet d’arena per lluitar contra l’Alzheimer

Recórrer nedant tot el Golf de Sant Jordi, des del Far de la Punta del Fangar, a Deltebre, fins a Salou va ser molt especial, sobretot pel suport de tanta gent que em va fer costat des del primer moment. Però no va ser gens fàcil

JORDI CERVERA

Whatsapp
El meu granet d’arena per lluitar contra l’Alzheimer

El meu granet d’arena per lluitar contra l’Alzheimer

El passat mes d’agost vaig completar un dels reptes personals i esportius més grans de la meva vida. Més i tot que el dia en què vaig creuar el Canal de la Mànega el 1984 o el de l’Estat de Gibraltar, un any després, amb rècord mundial inclòs. Recórrer nedant tot el Golf de Sant Jordi, des del Far de la Punta del Fangar, a Deltebre, fins a Salou va ser molt especial, sobretot pel suport de tanta gent que em va fer costat des del primer moment. Però no va ser gens fàcil. En les gestes dels anys 80 tenia poc més de 20 anys i una vida encara per descobrir. Però ara, amb 60 anys, nedar 14 hores seguides i fer-ho amb unes condicions meteorològiques força adverses va ser una cosa ben diferent.  

El dia de la prova, i sobretot en finalitzar-la, em va imbuir una cascada d’emocions impossibles de controlar. Començant per aquest complicadíssim 2020 que ens està tocant viure marcat per la pandèmia de la Covid-19 i que tant mal està causant a la societat. I ser del que parlo.

A mi també em va tocar viure en primera persona els seus efectes. Al bell mig de la primera onada, ara farà mig any, vaig contreure el maleït virus. Per sort, el meu va ser un cas allunyat de les terribles conseqüències que han patit molts altres afectats i els seus familiars. Malgrat això, els primers dies d’ingrés a l’Hospital Sant Joan de Reus totalment aïllat van ser complicats. Tot el viscut aquells dies em van fer canviar la concepció que tenia de la pandèmia i em vaig comprometre a col·laborar-hi fent-me donant de plasma. Des d’aquí voldria agrair enormement el tracte i professionalitat de tot el personal sanitari.

Des d’aquí animo tothom afer el mateix per ajudar els afectats per aquesta malaltia i els seus familiars. Tots ells sí que són uns autèntics ‘tragamilles’

Superar el xoc del coronavirus em va donar força per entrenar cada dia i no defallir en el repte de nedar els 44 quilòmetres a mar obert del Golf de Sant Jordi. Però no va ser l’únic. Encara molt més important en la meva determinació va ser el motiu pel qual em vaig decidir a afrontar la prova: recaptar fons pel centre terapèutic per a l’Alzheimer de la Fundació Rosa M. Vivar de Reus. Recordo amb tot luxe de detalls el dia que vaig conèixer la feina que porten a terme els responsables de la fundació, el seu compromís i la seva dedicació, quasi altruista, per ajudar a les persones que pateixen Alzheimer. Tan fort va ser l’impacte que, una vegada a casa, vaig decidir que algun dia intentaria col·laborar en la lluita contra una malaltia que ni els temps de Covid l’ha de tapar. I així va ser com va sorgir l’espurna que va desencadenar el ‘Connecta’t x l’Alzheimer’. Amb aquest escrit volia recordar com va anar tot plegat amb la mirada allunyada i reflexiva que ens dóna el pas del temps i com a merescut homenatge a la família Oliva, responsables del centre, per la feina que realitzen des de la Fundació Rosa M. Vivar. Gràcies a ells vaig poder aportar el meu granet d’arena a la causa. I és una de les coses de les quals em sento més orgullós. Des d’aquí animo a tothom a fer el mateix per ajudar els malalts d’Alzheimer i als seus familiars. Tots ells sí que són uns autèntics ‘tragamilles’. 

Temas

  • El artículo

Comentarios

Lea También