El model basc de govern estable

Euskadi ha votat més enllà de partits: gairebé es pot dir que ha votat el model basc de govern estable, format per la coalició entre el PNB i el PSE, nacionalistes i socialistes, urbi et orbi, i encapçalat per un polític tan complet com Iñigo Urkullu, capaç d’apel·lar a la idiosincràsia i els sentiments i d’excel·lir en l’administració. La fórmula ha governat un total de setze anys, sumant els mandats d’Ardanza i Urkullu, i només el PNB i el PSE han ostentat la lehendakaritza. Quatre nacionalistes: Garaikoetxea, Ardanza, Ibarretxe i Urkullu. Dos socialistes: Rubial (al Consejo General Vasco preautonòmic) i López.

La coalició ha tingut un tou important de massa crítica, ha aixecat el país en els moments difícils de terrorisme i reconversió industrial i ha contribuït a cohesionar la societat. Sense el socialisme basquista, a més a més, probablement la resolució del terrible problema de la violència hauria estat encara més feixuc. Dos pesos pesants del PSE van liderar tots dos eixos principals de la política basca. Ramón Jáuregui, vicelehendakari, encabat ministre, va pilotar la transformació dels models de producció que m’agrada representar amb la metàfora del trànsit entre el ferro de la siderúrgica Euskalduna i el titani cultural i turístic del museu Guggenheim, sense sortir de la riba de la Ria. Jesús

Eguiguren, que va presidir el partit i el parlament, va entomar sobre les seves espatlles les converses amb l’esquerra abertzale i ETA, valent fins a visitar Arnaldo Otegi quan era a la presó i, fa no res, reivindicant el paper de Josu Urrutikoetxea (Ternera), empresonat a París, en l’estratègia de la pau.

La fórmula magistral de la coalició permet al PNB governar amb comoditat i tenir a Madrid la influència que no hi té en vots, com anàlogament el Partit Socialista gaudeix a Euskadi d’un poder inversament proporcional al nombre d’electors. L’entesa política en clau de poder té sempre un inequívoc i lògic intercanvi de conveniències.

El resultat de les eleccions també és positiu per a l’esquerra abertzale, que s’ha encimbellat en vots i liderarà una oposició en clau d’esquerra patriòtica que ja li va bé. EH Bildu ha fet molta feina en els deu anys de pau, s’ha reinventat, assentant un rol institucional de realpolitik superant la dialèctica antisistema, i propiciant un canvi generacional favorable per deixar anar el llast d’un passat associat a ETA: paradigmes Maddalen Iriarte, la candidata a lehendakari, i els diputats a Corts Jon Inarritu i Oskar Matute. Mantenint però, a la sala de màquines de la seu nacional, a Donostia, polítics experimentats i molt vàlids com Rafa Diez, Rufi Etxebarria, Joseba Permach o Joxe Petrikorena; i els potentíssims Arnaldo Otegi, coordinador general, i l’eurodiputat Pernando Barrena.

La idea d’un govern alternatiu d’esquerres sumaria, però és ara com ara pura entelèquia, perquè els socialistes no arriscaran a associar-se amb l’esquerra abertzale i rebre més pressió i erosió de la que ja entomen dels poders fàctics i econòmics per haver pactat amb Podemos.

Tampoc el govern sobiranista entre PNB i EH-Bildu està ara com ara en els plans del PNB més pragmàtic. Ara bé, la majoria parlamentària nacionalista de 53 diputats sobre 75 és la més gran jamai contada, i si es compta segons el dret a decidir, sumant-hi Elkarrekin-Podemos-IU, fan 59 escons front als 16 constitucionalistes. Algun rèdit en trauran, sigui en les qüestions simbòliques identitàries, sigui en aconseguir el desplegament total de les transferències pendents de l’Estatut de Gernika, sigui explorant sobiranies zonals que mantinguin una expectativa independentista amb tant de suport social.

Sempre, tanmateix, a través del diàleg i la negociació: Euskadi no anirà a la confrontació amb Espanya, perquè ja en ve, i tant per la via militar d’ETA com per la via civil del Pla Ibarretxe, el potencial de l’Estat s’ha imposat i no estan per menystenir-lo sinó per intentar guanyar-lo per altres estratègies necessàriament més pacients.

La gran patacada se l’ha clavada la dreta espanyola, que ha optat per la radicalitat perdedora enfront de la moderació guanyadora de Galícia. Si escoltes Iturgaiz i Núñez Feijóo sembla no ja que siguin del mateix partit sinó que més aviat els separi un forat negre de l’univers. La nit electoral, Iturgaiz, amb els pitjors resultats del PP, feia vergonya celebrant que havien guanyat a les enquestes! Segurament Alfonso Alonso i Borja Sémper, polítics amb molta fusta, capacitat i experiència institucional, tindran una altra oportunitat. Ara, feina rai per passar dels 60.299 vots d’Iturgaiz aquest 2020 als 323.918 en els quals el seu avalador Jaime Mayor Oreja va fer el cim l’any 2001.