Más de Opinión

El món s’acaba

El que no té massa sentit és pretendre que aquests territoris de Catalunya, perifèrics, poc poblats i molts cops oblidats per les administracions, estiguin obligats sí o sí a satisfer les necessitats energètiques d’altres territoris, per molt catalans que també siguin

Òscar Saladié

Whatsapp
Òscar Saladié

Òscar Saladié

Soylent green és el títol d’una pel·lícula de l’any 1973 protagonitzada per Charlton Heston (Cuando el destino nos alcance, en castellà). Es tracta d’una distopia que passa a la Nova York de l’any 2022 (l’any que ve), on malviuen més de 40 milions d’habitants. L’ambient és angoixant, amb una onada de calor perpètua i la quasi nul·la existència de vegetació natural. Ens mostra una societat devastada i amb l’economia ensorrada. Hi ha restriccions d’aigua, d’energia i d’aliments. El títol de la pel·lícula fa referència al menjar que les autoritats reparteixen i que té un secret macabre que el personatge que protagonitza Heston, un policia, descobreix al final de la pel·lícula.

No tothom qui surt a la pel·lícula pateix les restriccions anteriorment indicades. Existeix una elit que disposa de tot i més: aigua corrent, electricitat, aire condicionat, habitatge luxós, «mobiliari», menjar abundant i variat, etc. Les desigualtats hi són abismals i també s’hi mostren discriminacions, especialment en relació amb les dones, corrupció política i violència policial. A Soylent green es projecta un futur terrible. Un exercici interessant que podem fer després de veure la pel·lícula és fer una llista d’aquelles situacions que es mostren i que actualment, l’any 2021, es produeixen; les situacions que apareixen a la pel·lícula però que, de moment, no passen en l’actualitat, i les situacions que es produeixen en l’actualitat però que fa gairebé cinquanta anys no es van imaginar que podrien passar.

Independentment de les semblances de Soylent green amb la societat actual, el que està clar és que el nostre model de desenvolupament no és sostenible. Si volem garantir el desenvolupament (qualitat de vida de tothom, avui i demà), és necessari aconseguir la integració de les nostres activitats socioeconòmiques al medi ambient. Això passa per ser conscients, i actuar en conseqüència, que no podem continuar depenent de fonts d’energia no renovables i amb importants impactes ambientals durant el procés d’extracció, transport i utilització. També hem de ser conscients, i actuar en conseqüència, que el territori té una capacitat màxima (i una aptitud determinada) d’acollida d’assentaments, infraestructures de transport i mobilitat i activitats (indústria, agricultura, turisme, etc.). Finalment, hem de ser conscients, i actuar en conseqüència, que aquest mateix territori també té una capacitat màxima de rebre els productes residuals (gasosos, líquids i sòlids) generats en les nostres activitats.

La qüestió de l’energia, concretament l’elèctrica, apareix a Soylent green quan es veu a Charlton Heston a casa seva, un pis petit que comparteix amb un company de feina que hauria d’estar jubilat. Aquest personatge, protagonitzat per Edward G. Robinson, puja a una bicicleta i pedala per tal que una dinamo generi l’electricitat necessària que permet que una bombeta faci llum. Hem d’apostar, d’una vegada per totes, per les fonts d’energia renovables. Darrerament hi ha hagut molt debat en relació amb la gran quantitat de projectes de parcs eòlics i camps fotovoltaics. Simplificant molt, per un costat es troben aquells que diuen que a Catalunya anem molt endarrerits pel que fa a la implantació i generació d’energia renovable, que les instal·lacions s’han de ficar on siguin rendibles i que no permetre aquesta implantació pot comprometre el futur de Catalunya si finalment hem de dependre de tercers. Per altra banda estan els que, tot i estar d’acord en el paper clau que han de jugar les renovables, pensen que aquesta implantació no es pot fer a qualsevol preu, especialment en aquells territoris on ja existeix una elevada concentració d’aerogeneradors, i que no s’ha de basar en grans projectes concentrats en uns pocs territoris sinó que ha de ser descentralitzada aprofitant, en el cas de la fotovoltaica, teulades i espais periurbans. No hem d’oblidar que tot i ser fonts d’energia renovable, el cost ambiental no és zero.

És possible la instal·lació de nous projectes eòlics a comarques com, per exemple, la Terra Alta, la Ribera d’Ebre o la Conca de Barberà? Sí, és possible. Quins, on i com? Això és el que s’ha de debatre de manera serena. El que no té massa sentit és pretendre que aquests territoris de Catalunya, perifèrics, poc poblats i molts cops oblidats per les administracions, estiguin obligats sí o sí a satisfer les necessitats energètiques d’altres territoris, per molt catalans que també siguin. I el que ja és de traca i mocador és quan als habitants de les comarques anteriorment mencionades que s’oposen a nous projectes se’ls acusa de NIMBY. Això demostra o bé un desconeixement (ignorància) de la realitat o, el que és pitjor, molta mala fe. Si l’energia és una qüestió d’interès general, tothom hauria d’estar disposat a fer sacrificis, també econòmics. I de moment aquests sacrificis no els està fent tothom. No vull acabar l’article sense mencionar la línia MAT que ha de travessar el territori català des de la Terra Alta fins al Baix Llobregat. Penso que l’administració competent aturarà aquest disbarat de projecte. No obstant, és necessari que la població s’organitzi per tal de fer sentir la seva oposició, tal com ho estan fent, per exemple, al municipi de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), amb la constitució de la plataforma Domenys Dempeus.

Tot i el títol de l’article, el món no s’acaba. Ni bé (com diria en Xavier Graset), ni malament. El que s’està acabant és l’anomenat estat del benestar. Ens estem dirigint cap al campi qui pugui. S’està eixamplant la bretxa social i econòmica. I les conseqüències sí que seran negatives. Hem de modificar el model de producció i reduir el consum, també l’energètic.

Temas

Comentarios

Lea También