Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El motor econòmic del Sud de Catalunya està gripat

On són els Yzaguirres, els Fàbregues, els Fonts de Rubinat d’avui? 0n són els empresaris emprenedors, visionaris i arriscats que com els seus avis i besavis estiguin disposats a encarar els reptes del segle XXI?

Josep Maria Martí

Whatsapp

No els puc recomanar una molt interessant exposició que vaig veure, perquè es va cloure el passat divendres; portava per títol: «Reus motor econòmic del Sud de Catalunya», oberta amb motiu del centenari del Foment Industrial i mercantil del Baix Camp. Realitzada per l’historiador Joan Navais, ha repassat de manera molt clara i amb un format pedagògic, l’evolució de l’economia de Reus i comarca des dels darrers tres segles.

Explica moltes coses en poques paraules i en un espai reduït. La primera d’elles la capacitat d’entendre els canvis que varen tenir molts empresaris reusencs al llarg d’aquest període.

Al segle XVIII per exemple, desenvoluparen la indústria de l’alcohol, que exportaren arreu d’Europa mitjançant el port de Salou; al XIX, feren un canvi d’orientació i possibilitaren el naixement d’una potent indústria tèxtil, centrada en el cotó, encara que en aquest període varen passar més coses: 141 accionistes, la majoria de la ciutat i comarca crearen el Banc de Reus, Enrique Yzaguirre portà el vermut a les contrades. Evarist Fàbregues, una companyia naviliera que havia de facilitar la sortida de productes cap a l’estranger i Pau Font de Rubinat va començar a fer els primers assajos del que després es coneixeria com avicultura industrial.

Tot i que en el tombant del segle XX, es va patir la plaga de la fil·loxera, les empreses reusenques aprofitaren la primera Guerra Mundial per exportar a tot als països que la patien: oli, vi avellanes, filats de cotó, etc... Llavors la ciutat era la segona de Catalunya, amb més de 26.000 habitants i va tenir prou empenta per a construir el pantà de Riudecanyes, l’estació enològica i una delegació del Banc d’Espanya.

La Guerra Civil ho va parar tot i l’autarquia franquista ofegà les tradicionals exportacions , tot i això, la consolidació de l’avicultura apaivagà el decaïment econò-mic. Què succeí a partir dels 60? Poques coses bones. L’exposició ens distreu amb algunes experiències industrials, la majoria de curta volada, les fires de mostres, ...  però la pèrdua de la capitalitat industrial es va fer irreversible i el decantament comercial fou la taula de salvació.

Dissortadament, el dia que la vaig visitar no vaig trobar cap acabament que expliquès què havia passat a l’economia reusenca d’aleshores ençà. I en sortir vaig començar-me a fer preguntes: on són ara els empresaris emprenedors, visionaris i arriscats que com els seus avis i besavis estiguin disposats a encarar els reptes del segle XXI? On són el Vila Màteu, els Yzaguirres, els Fàbregues, els Fonts de Rubinat d’avui? Jo crec que n’hi ha alguns, però probablement s’amaguen.

De que tenen por ? De fracassar públicament, d’establir algun compromís amb la societat reusenca i el territori, com feren els seus avantpassats? Quants donen suport a la cultura i a les iniciatives ciutadanes? Quants tenen visió de context i fan propostes de millora de la ciutat, més enllà de canviar plans parcials d’urbanisme? Què diran de la que fou segona ciutat de Catalunya les generacions que viuran l’acabament del nou segle? Certificaran el retrocés i la pèrdua d’identitat o pel contrari, parlaran que hi va haver empresaris amb iniciativa i molt solidaris amb l’evolució de Reus i el territori?

Jo crec que els hereus llunyans dels empresaris que feren gran l’economia i la ciutat reusenca  tenen por, han perdut la capacitat d’arriscar que ha estat en l’ADN de moltes generacions de dirigents econòmics que els han precedit. Malgrat tot , em resisteixo a acceptar ser coetani de l’etapa més mediocre dels darrers tres segles de la ciutat. Només tinc una esperança: que els futurs líders que han de canviar aquest estat de coses, portin nom de dona i que siguin elles els nous referents de la ciutat emprenedora i capdavantera. Així sigui.
 

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Temas

Comentarios

Lea También