El murals de Josep Maria Sert

A El gran pintor oblidat, de Josep Nolla, s’hi llegeix que «la rehabilitació del Saló dels Passos Perduts del Palau de Justícia de Barcelona ens deixarà veure com noves les teles majestuoses d’un dels millors pintors catalans de tots els temps, Josep Maria Sert. Un artista situat als antípodes de les astracanades nefandes d’altres presumptes pintors que gaudeixen de fundacions a la capital catalana».

Estic plenament d’acord amb l’escriptor: només cal comparar les impressionants pintures de Josep Maria Sert al Saló de les Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, amb les d’igual títol que Antoni Tàpies executà al Palau de la Generalitat, en la que va ser Sala Tarradellas, ara rebatejada Sala Tàpies, ¿per tal d’honorar els seus inextricables gargots o perquè no hi ha res a veure? Igualment cal destacar que els murals que ornen la Sala del Consell del Palau de la Societat de Nacions a Ginebra executats per Sert van ser i continuen sent molt admirats.

És per tot això que, com diu el seu autor, «el dia que japonesos, nord-americans o vés a saber qui, comencin a fer pelegrinatges per veure l’obra de Sert a Vic, aleshores sortiran tot d’il·luminats a dir que ells tota la vida han estat sertians. Salvant distàncies i maneres, és la nostra Capella Sixtina. Podrem tornar a valorar com cal aquest gran pintor?». És evident que l’art amb majúscules que portà a terme Josep Maria Sert no té res que veure amb els gargots i les collonades publicitades i finançades amb magnificència per les institucions. Però no hem de perdre de vista que la festa, ai!, és pagada amb els impostos dels anònims i soferts ciutadans...

Jordi Pausas

(París)