Más de Opinión

El Nàstic debuta a casa: afronta una temporada plena de paranys i costos econòmics

Saturació de pilota. La nova categoria de Primera RFEF té un alt nivell competitiu i encara està pendent dels patrocinadors que pugui aconseguir la federació des de Madrid

Frederic Porta

Whatsapp
Frederic Porta. Foto. DT

Frederic Porta. Foto. DT

Aquest dissabte el Nàstic celebra el Ciutat de Tarragona amb el Girona com a rival. Prèvia ideal per repassar el moment dels grana. Tal com mana l’obligada tradició futbolística davant d’un nou curs, sigui aquí o arreu, les il·lusions empenyen a creure que la temporada resultarà triomfal. L’etern estat d’ànim estiuenc sense que el futbol no seria el que és. Després arriba la realitat i els mesos de fred col·loquen cadascú a lloc, prou ho sabem. Com el club és ambiciós, tarannà a elogiar, qui més qui menys torna a pensar en l’ascens a Segona, sense observar la magnitud dels paranys parats en aquesta nova categoria, encara més ruïnosa que l’extingida Segona B. Costarà sang, suor i llàgrimes col·locar-se entre els favorits i potser convindria optar per vaticinis més conservadors.

D’entrada, els grana s’estrenen a l’altra punta de la pell de brau, a casa d’un Atlético Sanluqueño que sona gairebé exòtic fins que no t’adones de la factura generada per tan llarg desplaçament. D’aquests n’hi haurà uns quants. I de filials farcits de promeses que no miren gens el pressupost, un grapat més. I d’històrics com el Nàstic que es pregunten què fan lluny de les categories d’elit, també n’hi ha un fotimer. Total, la Primera RFEF, esportivament parlant, fa molt de respecte, per no dir obertament pànic si ensopegues en els duels inicials i comences de mal borràs.

En el deliri perpetrat per Rubiales, des del primer dia estàs obligat a guanyar, no fos cas que t’arrimessis massa a un descens que es menjarà cinc peces de cop. No hi ha patrocinador lligat, no hi ha diners de televisió perquè la gent n’està saturada de pilota no ja nacional, sinó planetària.

El Nàstic ha armat un equip amb cara i ulls, simplement, continuïtat del curs anterior, quan va arrencar com un tro i acabà amb regust agredolç. El problema no rau aquí, sinó en saber avui d’on arribaran els ingressos bàsics, aquells que no depenen de la gestió pròpia sinó que depenen dels encerts directius a Madrid.

Vist el panorama que no podem controlar, insistim en el mantra tradicional quan parlem dels grana: val més tocar de peus a terra, no enlairar coloms i limitar les exigències al mínim. Amb salvar la pell i tan difícil categoria n’hi ha prou. Després, com diria Simeone, ja veurem. Partit a partit, el manament que s’ha imposat al món de la pilota.

Entre les bones notícies de la prèvia, en espera del retorn del públic a l’estadi, la certesa que no s’ha estirat més el braç que la màniga i s’han buscat reforços de caràcter possibilista. Veterans d’ofici, contrastats, amb ampli currículum i sense gol, que continuarem orfes d’allò que busca tothom i no aconsegueix gairebé ningú, l’home capaç de decidir partits i victòries amb el seu talent de cara a barraca aliena.

Com ens conformem amb poc, que ens aguanti el president amb il·lusió malgrat la tralla acumulada al càrrec, que el Consell d’Administració aconsegueixi ampliar el capital sense recórrer a mecenes forans i que al camp sorgeixi alguna promesa de la casa que generi expectatives. I que el nou entrenador, home honest i sincer com pocs, encerti la melodia quan comenci a tocar tecles.

Parlant dels joves, no queda altre camí que confiar en ells per raons econòmiques i també identitàries, farts de caure en aventures exòtiques que no aporten res al col·lectiu. Sense embogir, com més gent de la casa, millor, perquè la realitat, sempre tossuda, assegura que no hi ha millor alternativa. Que el cambrilenc Joan Oriol sigui el capità, alegra per ell com a premi a la seva professionalitat i reconforta en l’aposta per la terra.

Torna el futbol i arriba una campanya que serà ingrata, difícil, dura i tots els sinònims que vulguin afegir. Cal força imaginació i molt de treball per quadrar els comptes en aquest invent que s’han tret de la màniga com per ambicionar grans fites i llistons impossibles d’assolir. Depenent, també aquí, de Madrid, convindria planificar bé el futur del club i basar-se en un planter que depèn d’aquesta Ciutat Esportiva que no passa encara de projecte d’aprovació urgent.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También