Más de Opinión

El nostre sistema sanitari. Un gegant amb peus de fang

Roger Jesús Pla Farnós

Whatsapp
Roger Jesús Pla Farnós

Roger Jesús Pla Farnós

Un company amb responsabilitat en política sanitària em va fer aquest comentari del metge de família: «Cal analitzar la situació actual; una societat del segle XXI amb els seus models relacionals. Tornar al passat no és la solució; un model paternalista».

Hi estic completament d’acord, però resulta que la majoria de metges de família no ha escollit aquesta especialitat com a primera opció i no té intenció de quedar-s’hi, això vol dir que tenim un problema a la base del nostre sistema sanitari. Cito textualment aquestes dades publicades fa dos mesos a Diario Médico: «La renuncia a una plaza MIR (Médico, Interno, Residente) es siempre una mala noticia para el sistema. Y más si se trata de una especialidad deficitaria en personal y con muchas jubilaciones en el horizonte, como Medicina de Familia. Ya han renunciado 60 MIR, el equivalente a un 2,56% de las 2.338 plazas convocadas y adjudicadas. En los últimos años, 830 candidatos médicos de familia ya formados o en proceso, buscaron otra oportunidad en el MIR».

Aquest problema ens ha de fer reflexionar sobre les possibles causes, de ben segur múltiples i difícils de gestionar. Vaig participar en un diàleg entre metges de família, tots ells amants de la seva professió, de diferents edats i experiència professional. Després de diverses trobades, molt operatives, amb preguntes concretes per respondre es van dir comentaris assenyats que intentaré explicar en tres apartats:

1. Rol del metge de família. En aquest punt tots coincidien a veure el metge de família com aquell professional sanitari que ha de tenir una visió més global de la persona, ser el fil conductor i assessor de la nostra salut durant la nostra vida i que demanarà ajuda als altres professionals del sistema, si fa falta.

El nostre model sanitari no ha ajudat a donar el valor que té la medicina de família perquè està centrat en els hospitals, ha sobrevalorat la tecnologia i s’ha malentès la prevenció de les malalties, només fent-nos proves per descobrir mals amagats. Cada pacient que ve a la consulta és una oportunitat per promocionar la salut. Els ciutadans desconeixem que tan sols un 15% de la nostra salut col·lectiva depèn dels hospitals, dels metges i de les infermeres. I és que la salut també està en l’aigua que bevem, l’aire que respirem, com dormim, el què i com mengem, les vacunes, els hàbits tòxics, l’activitat física, la feina, la pau social, el codi genètic, etc.

El nostre model no ha ajudat a donar el valor que té la medici-na de família perquè està cen-trat en els hospitals, ha sobre-valorat la tecnologia i s’ha ma-lentès la prevenció de malalties, només fent-nos proves per descobrir mals amagats

La societat ha canviat i els canvis tecnològics poden aportar eines facilitadores en la forma d’oferir el servei. Està molt bé enviar resultats per mail, fer consultes telefòniques, la consulta virtual amb els pacients i amb els companys de l’hospital, però tot això no ens ha de fer perdre el contacte amb el malalt. La confiança i proximitat no està en contra de l’ús de les noves tecnologies, però continua sent necessària una atenció personalitzada, empàtica i presencial. Una atenció professional. Poder veure la cara del pacient només en entrar per la porta, el color de la pell, la postura corporal, la marxa, forma part de l’exploració física que ja comença en aquell moment. En resum, tots coincidien en la confiança com el principal valor de l’atenció primària i que si hi manca no pot existir una bona atenció sanitària. Confiança que s’ha de guanyar amb el respecte, la tolerància, l’educació i sobretot amb la professionalitat, atenent no només els aspectes físics de la malaltia sinó també el vessant psicològic i social, l’entorn i la família. Consideraven imprescindible el paper de l’infermer i la seva ampla cartera de serveis.

2. Els perquès de tot plegat

a. Dèficits econòmics. «Les retallades» han afectat més l’Atenció Primària (AP) que el sistema hospitalari. Les inversions s’han centrat als hospitals on es pot treure més rendiment polític. Sempre dona més vots la inauguració d’una màquina de diagnòstic o d’uns llits de cures intensives que una inversió en la millora del clima laboral a l’atenció primària.

Els salaris són inferiors als d’altres països en una especialitat que no té possibilitats efectives d’activitat privada.

b. Sobrecàrrega assistencial.

La percepció de la majoria dels professionals és que realment hi ha molta feina, encara que moltes vegades, aquest excés de tasques és generat per causes externes al pacient, com pot ser la mateixa manera d’estar organitzats dels propis professionals; sovint poc eficient. I el model de la nostra societat, sovint massa demandant. A més a més s’hi afegeix una gran càrrega burocràtica que redueix la seva funció específica com a metges de família per la qual han estat preparats.

c. La política de recursos humans. No està basada en l’avaluació de la quantitat i la qualitat de treball en l’àmbit individual. El «café para todos» del model actual fa que el professional si és resolutiu i eficient en la gestió de la seva consulta, en lloc de ser valorat per això, probablement l’única cosa que canviarà és que se li assignaran visites d’altres companys no tan eficients o en situació de baixa laboral o de vacances...

Hi ha inestabilitat en els equips de treball amb els contractes de curta durada. Falten fórmules de treball parcial que s’adaptin a les diverses circumstàncies vitals com poden ser la maternitat o la situació dels jubilats que volen continuar treballant.

Cada pacient que ve a la consulta és una oportunitat per promocionar la salut. Els ciutadans desconeixem que tan sols un 15% de la nostra salut col·lectiva depèn dels hospitals, dels metges i de les infermeres

d. Dèficits en la formació, docència i accés a tasques universitàries. No hi ha un reconeixement universitari amb llocs de professorat específics de metge de família, cosa que donaria a conèixer l’especialitat entre els estudiants i se la podrien plantejar com a sortida professional, en lloc de triar-la en la majoria dels casos, només per eliminació.

e. Problemes inherents als mateixos metges de família. Alguns d’ells estan instal·lats en la queixa contínua, sense fer res proactiu per millorar i estan poc implicats en el projecte d’empresa.

S’han posat en marxa unitats d’atenció domiciliària que disminueixen la càrrega assistencial, però minvem el que és essencial en la funció del metge de família com és l’atenció continuada del malalt durant tots els processos de la seva vida. La funcionarització és una trampa de vegades volguda, que pot servir d’excusa per fer menys feina.

3. Possibles solucions

a. Implicació intensa i responsable dels metges de família. Això demana coratge i esforç, encara que de vegades és més fàcil anar passant i evitar-se complicacions.

b. Centrar-nos en la relació de confiança metge/malalt, fruit de la coneixença, del bon tracte i percepció del malalt, de professionalitat i de qualitat tècnica del seu metge.

c. Recuperar el que s’ha perdut en les fortes retallades. La continuïtat i personalització de l’atenció vol dir invertir-hi més temps de dedicació i per tant, exigeix més retribució.

d. Reintroduir la cobertura de les vacances i baixes dels companys amb una remuneració adequada. Equiparació salarial amb els altres professionals especialistes. Recuperar alguns serveis suprimits amb l’etiqueta d’ineficients, com són alguns consultoris de nuclis petits que representava un ajut al manteniment de la gent en els seus hàbitats i una forma de millora de l’equitat.

e. Mantenir el treball en equip, però potenciant l’autonomia individual. Afavorir un sistema que torni la medicina als professionals liberals que vulguin treballar per al sistema públic, com passa al sistema francès o com passava abans a casa nostra.

f. Introduir noves formes de comunicació com un valor afegit, però sense perdre la presencialitat.

g. El metge hauria de ser el consultor de la infermera en el control i seguiment dels pacients crònics.

h. Millorar la relació primària/hospital mitjançant una enquesta de satisfacció als professionals de primària sobre cada un dels serveis del seu hospital de referència, cosa que podria ajudar a la millor gestió dels serveis hospitalaris.

Si es prenen les decisions encertades que el sistema necessita, no es veuran els resultats a curt termini però, això sí, sacsejarem persones i estructures rovellades i, sense cap mena de dubte, es generarà soroll i comentaris demagò-gics que repercutiran negativament en les pròximes eleccions. Necessitem polítics que hi vegin més enllà dels quatre anys. Que pensin en les noves generacions i no en les pròximes eleccions. Els tenim?

Temas

  • L’article

Comentarios

Lea También