Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El patètic argument de l'"i tu més". El drama moral de la corrupció sistèmica

Per tot arreu. El mapa corrupte d’Espanya limita a l’est amb el tres
per cent, a l’oest amb el narcotràfic, al centre amb Gürtel i al sud amb
els ERO que han condemnat el poderós socialisme andalús

ANTONI BATISTA

Whatsapp
ANTONI BATISTA

ANTONI BATISTA

La novel·la picaresca es va guanyar el rang de gènere literari. La murrieria, la farsa i l’engany són el codi genètic de personatges com el Lazarillo de Tormes, el buscón don Pablos de Quevedo, Rinconete i Cortadillo de Cervantes, Marcos de Obregón de Vicente Espinel, Guzmán de Alfarache de Mateo Alemán... Cap altra literatura té un palmarès de bandarres amb denominació d’origen com l’espanyola, a més a més molt ben escrita. No s’explicaria tal escreix sense una realitat social que inspirés una ficció que tan sovint deriva de la crònica.

No seria just, tanmateix, circumscriure el gremi de la corrupció al mapa d’Espanya: als primers compassos de la Bíblia s’explica el càstig de les ciutats de la Pentàpolis: Sodoma, Gomorra, Adamà, Seboïm i Bala, amb el missatge terrible que el pare Abraham no hi va trobar ni deu justos, que era el generós preu de la misericòrdia de Déu. Pàgines més enllà, quinze profetes se les heuen sovint amb satrapies gents edificants que denuncien amb valentia. No, la corrupció no és la «cosa nostra» ni en la perfecta identitat llatina que ens remunta a la màfia sense tocar ni una lletra, però sí que a la política espanyola hi té un pes, si més no mediàtic, que no trobem amb tant de gruix titular als diaris de la Unió Europea.

Podem parlar d’una corrupció sistèmica que empastifa la vida pública i institucional

El mapa corrupte d’Espanya limita a l’est amb el tres per cent, a l’oest amb el narcotràfic, al centre amb Gürtel i al sud amb els ERO que han condemnat el poderós socialisme andalús aquests dies, i a tomb de què sorgeix aquest article a redós de la notícia. Podem parlar sense embuts ni sordines d’una corrupció sistèmica que empastifa la vida pública i institucional molt més enllà dels nuclis delinqüents, perquè aquesta generalització activa el patètic argument de l’«i tu més» que estem veient que és la resposta de tantes reaccions polítiques. La misèria moral que és símptoma d’una societat malaltissa que relativitza la maldat amb vergonyes alienes que quantifiquen els robatoris o els fan venials per allò de: tu robaves per a tu, però nosaltres només robàvem per al partit, tu tens comptes a paradisos fiscals i jo no, i tu tens tot el partit condemnat i nosaltres només uns quants i que ja no en són membres, i que ja fa molts anys, i que els qui ara hi som passàvem per allà o no vèiem els números, o érem uns insignificants de la sempre honrada i abnegada base que tan sovint salva la cara dels seus dirigents.

Amb aquesta permissivitat, més aviat banalització, no sembla que el problema endèmic de la corrupció s’hagi de resoldre. El pagament de comissions a partits i intermediaris estava tan interioritzat que es considerava normal i no dolós, a raó que el sistema de finançament dels partits està mal resolt i que en les transaccions comercials, els facilitadors sempre hi tenen un percentatge. Quan operen aquests paràmetres, a voltes els concursos públics estan plantejats de tal manera que fins i tot sembla que convidin a optar al favoritisme, i estic segur, perquè he estat a l’Administració, que si alguna judicatura es posa a investigar a gran escala els concursos, afloraria encara molta més brossa de la que emplena l’actual deixalleria que ha anat engrandint l’aplicació del codi penal.

D’aquell meu pas per la Generalitat, també recordo honradeses a prova de foc

D’aquell meu pas per la Generalitat, també recordo honradeses a prova de foc. Del president Maragall, que m’explicava que ni tan sols es va voler comprar una casa a la Vila Olímpica dels Jocs que es va inventar perquè, encara que la pagués del seu peculi, tothom es pensaria que era una prebenda. Del conseller primer Bargalló, que es va saber mantenir a prudent distància d’un intent d’aproximació poc clar d’altíssim rang. Del conseller Nadal, que va sortir indemne de la cartera d’Obres Públiques, la més exposada a les carteres. Persones d’una peça que van entrar al Govern i en van sortir amb el mateix patrimoni...

En un univers tan depredador, esment especial per a partits com el PNB o ERC o En Comú o Ciutadans, que tot i tocar molt i molt poder, poden ostentar honradesa. I a tots els polítics de tots els colors que, malgrat actuar circumdats per la malícia, han mantingut l’enteresa de l’ètica i el bon nom d’un ofici digne i imprescindible al bé comú i el benestar social.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También