El poder de les paraules. ‘Mena’, un terme simplificador

L’acrònim dels menors estrangers no acompanyats és un concepte jurídic-administratiu, creat per la pròpia administració, que pretenia ser neutral i que ha acabat per estigmatitzar a tot un col·lectiuLa mirada

NEUS BONET

Whatsapp
El poder de les paraules. ‘Mena’, un terme simplificador

El poder de les paraules. ‘Mena’, un terme simplificador

Les paraules no són neutres. Tot i que no tenen atributs. Aquests els hi confereix la sintaxi, la semàntica, el context o la pragmàtica, però sobretot la ideologia. Una mateixa paraula pot tenir un significat precís i determinat i, alhora, expressar tot el contrari en funció de qui la pronuncia. I no ens referim a les paraules polisèmiques, amb més d’un significat. Sinó a aquelles que tant poden formar part d’un discurs polític com l’inhabiliten en una confrontació ideològica. I un bon exemple el trobem en l’acrònim dels Menors Estrangers No Acompanyats, els «menas». Un concepte jurídic-administratiu, creat per la pròpia administració, que pretenia ser neutral. I que ha acabat per estigmatitzar i criminalitzar a tot un col·lectiu.

Una paraula que ha estat sempre envoltada de polèmica. L’Institut d’Estudis Catalans va proposar-la, el 2019, com a neologisme de l’any i, així, incorporar el terme al Diccionari de la Llengua Catalana. Va generar una allau d’indignació entre les entitats que donen suport als infants migrants sense referents familiars i la reacció d’institucions com el Síndic de Greuges, Save the Children o UNICEF, van aconseguir la seva eradicació. També ho va fer el Col·legi de Periodistes de Catalunya, que acaba de fer públic un estudi sobre el tractament informatiu que rep la joventut migrada sense referents familiars als mitjans de comunicació i les xarxes socials. Una anàlisi feta per encàrrec de la Fundació del FC Barcelona, que, amb tota seguretat, serà objecte d’estudi a les facultats de Comunicació i Periodisme per la seva rigorositat.

El cert és que, des del punt de vista periodístic, «mena» és una paraula immillorable. Pràcticament tothom coneix el seu significat. I té només quatre lletres. De manera que és molt fàcil col·locar-lo, per qüestions d’espai, en el titular de les notícies. Però aquí és on entren els mitjans de comunicació com a creadors i propagadors de discursos narratius. El seu rol és determinant. La seva utilització és l’eina principal per fixar aquest imaginari que, finalment, condiciona el rebuig o l’acolliment, l’exclusió o la integració. Una dicotomia producte de la creixent polarització ideològica que es viu a la societat. L’ús del terme «mena» als mitjans de comunicació, sovint descontextualitzat i simplificador, ha estat una de les causes de la transformació d’un acrònim, que va néixer neutral, en un concepte estigmatitzador que, a més, evoca un discurs sempre problemàtic.

Per això de l’estudi, es conclou que la intencionalitat, el sentit i la connotació varien segons el biaix ideològic del mitjà de comunicació. Però a banda de la línia editorial, ens recorden que el periodista té la capacitat, i la responsabilitat, de triar l’enfocament, les fonts i el to final del redactat. Tot i això, són comprensius amb les actuals condicions de les redaccions, amb un alt grau de precarització, urgència i poca formació, que no ajuden al periodista a trencar amb el marc mental imperant.

Invisibilitat

També ens alerten que la invisibilitat és una constant en la majoria dels articles estudiats. Més de tres-cents. No se sent la veu dels menors i els joves, ni es recullen els seus interessos i preocupacions. Qui parla per ells són les educadores, els funcionaris o els psicòlegs, i que la paraula dels joves és molt poc present. A l’hora, ens diuen, hi ha massa informacions descontextualitzades. El tractament de la immigració infantil desproveït de context pot conduir a una simplificació del fenomen. Es troba a faltar un aprofundiment sobre el tema i referències sobre els seus trets culturals, les regions d’on provenen, els motius socioeconòmics, el pes de la tradició, els com, per què, les causes...

Una de les contribucions històriques dels mitjans de comunicació és la construcció de marcs mentals. I sobretot amb associacions de conceptes negatius. Parlar de «centres de menors» o «d’acollida» són termes que a les notícies apareixen massa sovint associats amb violència, baralles, delictes sexuals, marginalitat o drogues. La vinculació recurrent dels serveis institucionals d’atenció a la infància amb fets delictius genera una percepció desfavorable entre la ciutadania i provoca rebuig que, a la vegada, és instrumentalitzat per alguns partits polítics.

Capítol a part mereix l’anàlisi a les xarxes socials. Canals de comunicació, no pas mitjans subjectes a un codi deontològic. Uns canals d’expressió de l’opinió sense cap mena de filtre i que, malauradament, són els més utilitzats ideològicament i els més consumits per les noves generacions.

És innegable que els mitjans de comunicació tenen un paper cabdal en la creació de narratives. D’aquí que s’apel·li a la responsabilitat dels i les periodistes a l’hora de tractar un tema tant sensible com la migració. El seu rebuig, i el consegüent biaix racista i xenòfob, és una de les banderes privilegiades dels moviments conservadors, populistes i ultradretans. Els fluxos migratoris ja fa temps que divideixen els governs europeus i formen part essencial dels programes electorals de tots i cadascun dels partits polítics del continent. Cal no caure en el parany i tampoc en la trinxera.

Periodista
Exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el Diari i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el Catalunya Migdia del cap de setmana.

Temas

Comentarios

Lea También