Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El poder i la glòria

Poder i glòria passen pel pa nostre de cada dia. Cluny ens dóna lliçons de tot això

J.Moya - Angeler

Whatsapp

Llegir Maquiavel ens trasllada a un món on no manava la tecnologia, aquesta espècie de llustrí que ens converteix en més babaus mentre ens creiem més moderns i, per tant, en aquell temps el talent humà –que no és d’ara sinó que ve de molt lluny– s’esforçava a utilitzar les poques eines que tenia per una convivència més agradable.

Actualment, Maquiavel és una etiqueta, perquè no hi ha qui el llegeixi. Una llàstima, perquè més que donar idees fa pensar.

Acabo de peregrinar una mica –tot el que m’ha deixat la neu– per França a la recerca de llocs que hagin marcat la història, lluny de la fabulosa aportació de Napoleó que mereix moltes reflexions. Llocs simbòlics, com ara el palau de Vaux le Vicomte, la catedral de Le Puy-en-Velay (lloc on va néixer la idea i el simbolisme del Camí de Sant Jaume), el Palau dels papes d’Avinyó i Cluny.

La primera etapa, travessant el Massís Central, va ser el Pont Garabit, una exquisida obra d’enginyeria de Gustave Eiffel. Aquesta etapa va ser seguida per una visita a la reserva de les manades de bisons europeus a la Margeride. Són animals d’origen prehistòric dels que es vol recuperar la seva presència en els boscos i muntanyes. França dóna per a moltes sorpreses inconegudes. No són agressius i pasturen a la vista de tothom.

El punt àlgid del pelegrinatge automobilístic fou Cluny, lloc apartat de les grans rutes actuals, però en el centre de França, des d’on irradiava les seves influences. Cluny té una enorme abadia, que va marcar un punt d’inflexió en l’atribolada i convulsa història de l’Europa feudal: li va proporcionar estabilitat social i política. La xarxa d’influència va consistir a tenir més de dues mil abadies i priorats per tot Europa. Això que era en diem Unió Europea va tenir –o així m’agrada pensar– un precedent clar, com ho havia estat abans l’esperit paneuropeu de Carlemany.

Cluny va imposar la famosa «treva de Déu» influint en els senyors feudals i va dominar, durant més de dos segles, el pensament polític europeu. Els reis i el poder feudal van acabar entenent que l’ideari que emanava de Cluny permetia una prosperitat important.

Passejar per l’immens claustre de l’abadia i les seves dependències genera una visió de la condició humana força oblidada, de la necessitat d’idees que enriqueixin les persones i la societat. Potser la manca de distraccions frívoles pròpies de l’època van afavorir el pensament. A banda de la pràctica monacal de precs i oracions, Cluny va ser l’encarregada de difondre els principis de la reforma de l’Església, especialment contra els seus vicis tant teològics com socials.

Pel que fa a la política, va definir amb saviesa els límits del poder polític. Una de les seves «modernitats» fou induir –a través de Pere el Venerable– que els cristians coneguessin l’Alcorà musulmà. No és d’estranyar que diversos Papes sortissin d’entre els líders d’aquesta abadia i que els reis de França tinguessin estada al costat mateix de la residència monàstica.

Europa va canviar a través de Cluny, perquè va trobar en aquest cenobi un focus de reflexió i sensatesa després de segles de barbàrie. I la primera conclusió que passa pel cap de qualsevol ciutadà d’avui és preguntar-se per què actualment, amb els mitjans que tenim a l’abast, no hi ha fars d’ideologia humanística com Cluny. Per què la classe política i la religiosa no tenen cap referència on fixar-se un model de pensament social i polític.

Tenim, és cert, el model escandinau i la seva llegendària socialdemocràcia, però no hem d’oblidar que bona part d’aquesta estructura social es basa en un fet notori: la religió luterana i les seves reformes. Altra vegada, una referència religiosa que en aquests països està força arrelada en l’ètica i conducta dels seus habitants, especialment a Suècia.

Només cal revisar una obra tan esclaridora com El festí de Babette, un film danès que ens parla de la regeneració dels principis religiosos a través dels sentiments humans. Un altre film, aquest de Bergman, fou Maduixes salvatges, que enfrontava de forma inquietant a un home gran davant la seva vida passada, poc emotiva.

Cluny té un cop amagat, sorprenent, que potser escapa de les reflexions dels seus visitants: l’edifici més exquisit i delicat és la farinera, petita construcció aixecada a banda, que constitueix una metàfora sobre la terrenalitat de la vida. Sense farinera, no hi ha supervivència física, i sense supervivència no hi ha pensament que valgui.

Com deia Ovidi Montllor, «primer s’ha d’alimentar a la gent i després ja li donarem cultura». Sense farinera no hi ha l’excelsament de l’ésser humà. Poder i glòria passen pel pa nostre de cada dia. El poder i la glòria són també les reflexions de Graham Green sobre la importància de les creences religioses per damunt de qui les predica. Cluny ens dóna lliçons de tot això, lluny de qualsevol consideració monàstica.

Temas

  • TRIBUNA

Lea También